Esperant i desesperant

Quin estoïcisme, el dels cata­lans, que aguan­tem el menys­te­ni­ment de Madrid en una qüestió tan fona­men­tal com és el finançament de Cata­lu­nya, la pedra angu­lar que ha d'aguan­tar el país! El finançament ens esca­nya i el que estan dis­po­sats a donar-nos sabem que no és bo. I després d'un any d'incom­pli­ments, encara espe­rem un gest. L'espera el govern, pot­ser és un dar­rer esforç per inten­tar asso­lir un acord de mínims que pugui ser venut com una victòria i que man­tin­gui unit el tri­par­tit, cada cop més afe­blit pel des­gast de la nego­ci­ació i, sobre­tot, per la falta de resul­tats. Fa molt de temps que la classe política cata­lana en bloc se sent uti­lit­zada. El govern espa­nyol ha vul­ne­rat el que esta­blia una llei orgànica, apro­vada pel Par­la­ment de Cata­lu­nya, pel Congrés dels Dipu­tats i el Senat i votada pels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. La mateixa llei que temem que el Cons­ti­tu­ci­o­nal aigua­lirà si és que algun dia és capaç d'arri­bar a pren­dre una decisió sobre el tema. I nosal­tres anem espe­rant i parant la galta per la inca­pa­ci­tat de la classe política d'ante­po­sar els interes­sos del país a les pròpies estratègies. No ens hem fet res­pec­tar i ara n'estem pagant les con­seqüències.