Ganyotes

Feia un matí pri­ma­ve­ral, en el millor sen­tit de la paraula: molta llum i un airet encara fresc que et fa agrair l'escal­for del sol a la pell. Tant és així que vaig deci­dir asseure'm en un banc i rega­lar-me res, cinc minuts, d'aque­lla delícia. Al cap d'un moment van arri­bar un noi que empe­nyia la cadira de rodes d'un avi. El jove tenia unes fac­ci­ons que asse­nya­la­ven un ori­gen llunyà i par­lava pel mòbil. Sense dei­xar de fer-ho, es va asseure en un banc i va col·locar la cadira de rodes al seu davant, de manera que el vell i ell no es veien les cares. L'avi, d'aspecte vene­ra­ble, no es va immu­tar. Tenia la mirada per­duda i sub­jec­tava amb les mans una barra de pa. Jo l'obser­vava men­tre el seu cui­da­dor encara xer­rava pel mòbil, fent grans ges­tos amb les mans. Sense ado­nar-me'n, em vaig tro­bar ima­gi­nant qui era aquell home, com havia estat la seva vida, si tenia fills o no, si encara con­ser­vava el sen­deri, si li agra­dava que aquest jove el tragués a pas­se­jar o si, al con­trari, se sen­tia ter­ri­ble­ment humi­liat de veure's allà quiet, fent ganyo­tes perquè el sol l'enllu­er­nava, sense que ningú li donés con­versa, ni li pre­guntés si estava bé. Segu­ra­ment el jove immi­grant en altres moments devia mos­trar-se més atent, pot­ser fins i tot afectuós. O no. Però segur que n'hi ha molts altres que sí, que fan aquesta feina agraïts i amb un som­riure i que aca­ben esta­blint una relació còmplice amb l'avi per a qui tre­ba­llen. Però aquell home que tenia al davant em començava a fer una pena immensa, i no podia evi­tar pre­gun­tar-me què sen­ti­rien les per­so­nes que l'esti­men –pot­ser té una pila de fills i néts– si el veies­sin com el veia jo, amb aquell posat resig­nat, la barra de pa aga­fada damunt la falda. Pot­ser havia estat un empre­sari poderós. Pot­ser un savi pro­fes­sor d'uni­ver­si­tat. Pot­ser era bon espor­tista. Pot­ser havia posat les banyes a la seva dona. Pot­ser havia sal­vat inno­cents de la presó. Pot­ser va ser un bon pare, pot­ser no. Qui sap si va ser un home real­ment influ­ent en la nos­tra soci­e­tat. Ara només és un vell que sub­jecta una barra de pa i fa ganyo­tes perquè el sol l'obliga a tan­car els ulls. No importa què haguem fet ni com: estem expo­sats a tenir una vellesa trista i solitària, man­cada d'afecte, i des d'aquell matí pri­ma­ve­ral que no em trec l'home vell del cap.