Cap on va el món

Fa poques set­ma­nes, en un dis­curs en una cimera inter­na­ci­o­nal, el pre­si­dent del govern espa­nyol va afir­mar que el món va cap a la unió i no cap a la dis­gre­gació. Par­lava de la coo­pe­ració entre països, però també era una clara al·lusió a la rea­li­tat política cata­lana. Sens dubte, la coo­pe­ració, l'entesa, l'eli­mi­nació de fron­te­res i el comerç són bones idees que a la gran majo­ria ens sonen bé. Però, més enllà de les bones parau­les, cap on va el món? En rea­li­tat, hi ha un movi­ment de fons que no es pot igno­rar. Des de l'any 2010 els països del sud de la zona euro estem immer­sos en una pro­funda crisi econòmica que en part és deguda a errors come­sos en el pas­sat res­pecte al model de crei­xe­ment econòmic esco­llit, però en part és deguda també a errors de dis­seny de l'arqui­tec­tura econòmica i ins­ti­tu­ci­o­nal de la moneda única euro­pea. Algu­nes coses no es van pre­veure. O, si sobre el paper es van pre­veure, a la rea­li­tat no es va saber com evi­tar. La pro­duc­ti­vi­tat d'alguns països que com­par­tim la mateixa moneda va evo­lu­ci­o­nar de manera dife­rent de la dels altres. I com a con­seqüència d'això, alguns països es van endeu­tar molt res­pecte a d'altres. Quan un país importa més béns i ser­veis dels que exporta, els béns que no pot pagar amb els ingres­sos pro­ce­dents de les expor­ta­ci­ons els paga mit­jançant l'endeu­ta­ment, el crèdit rebut. Però aquest endeu­ta­ment no pot créixer inde­fi­ni­da­ment. Els cre­di­tors, a par­tir d'un deter­mi­nat moment, temen no recu­pe­rar el que han dei­xat i no donen més crèdit. I, si poden, pres­si­o­nen perquè els tor­nin el que se'ls deu.

Una pos­si­ble solució per a les cri­sis d'endeu­ta­ment seria que els països que impor­ten més del que expor­ten no s'hagues­sin d'endeu­tar. Els més pro­duc­tius, els que expor­ten més del que impor­ten, podrien uti­lit­zar els diners que obte­nen d'aquest superàvit per fer una trans­ferència fis­cal cap als països impor­ta­dors. Seria una com­pen­sació pel fet que els països impor­ta­dors els com­pren els seus pro­duc­tes i els aju­den així a gene­rar acti­vi­tat econòmica i a pros­pe­rar. Faria falta algun govern cen­tral, que s'hau­ria d'encar­re­gar de ges­ti­o­nar aques­tes trans­ferències, i per des­comp­tat, se'n podria que­dar una part per cobrar la feina de gestió. Però la idea que cal com­pen­sar, inde­fi­ni­da­ment, els països que et com­pren els teus pro­duc­tes no sem­bla gaire de moda avui dia a Europa. No sem­bla que el govern ale­many, o qual­se­vol altre, esti­gui pen­sant a solu­ci­o­nar el pro­blema del deute d'aquesta manera: trans­fe­rint diners cap als països de la perifèria, sim­ple­ment perquè des d'aquí els com­prem els seus pro­duc­tes. En rea­li­tat, no volen ni sen­tir a par­lar d'aquesta “unió de trans­ferències”. Pot sem­blar una posició ego­ista, però també és una qüestió d'incen­tius.

Si un país rep una trans­ferència a canvi de com­prar pro­duc­tes, no té l'incen­tiu de millo­rar la seva pro­duc­ti­vi­tat per expor­tar més. Per què fer-ho? Millor impor­tar i rebre la trans­ferència fis­cal. Amb el temps el nivell de vida dels ciu­ta­dans dels dife­rents països es podria anar igua­lant... Però alguna cosa falla aquí. Seria difícil que els ciu­ta­dans dels països més pro­duc­tius accep­tes­sin aquest estat de coses. De fet, sí que hi ha hagut trans­ferències fis­cals entre països, però limi­ta­des en la quan­ti­tat i el temps. Durant un quart de segle els països del sud d'Europa hem rebut uns fons euro­peus que hem uti­lit­zat per cons­truir infra­es­truc­tu­res. La soli­da­ri­tat exis­teix i és un valor, però, quan es tracta de països, té un límit. És lògic que ara els recep­tors d'aquests fons siguin els països de l'est d'Europa i no els del sud, que ja tenim les infra­es­truc­tu­res. I no només és una qüestió euro­pea. Quan la Xina es va obrir al món, a finals del segle XX, va deci­dir adop­tar un model de crei­xe­ment basat en les expor­ta­ci­ons. Dife­rent de l'uti­lit­zat poc abans per altres països lla­ti­no­a­me­ri­cans i asiàtics, que men­tre inten­ta­ven desen­vo­lu­par-se, impor­ta­ven més del que expor­ta­ven i per tant s'endeu­ta­ven.

El model basat en les expor­ta­ci­ons fa que siguin els altres els que s'endeu­ten amb tu. És evi­dent que el model xinès té mol­tes coses a millo­rar, però per­met una posició molt més sòlida en el con­cert inter­na­ci­o­nal. De la mateixa manera que els països del nucli d'Europa tenen una posició més sòlida en la crisi de la zona euro. Així és com va el món. I par­tir d'aquí, la coo­pe­ració i la soli­da­ri­tat seran con­cep­tes a tenir en compte per repar­tir la riquesa. Però no a l'inrevés, els països que gene­ren riquesa no posa­ran la capa­ci­tat de deci­dir en mans dels com­pra­dors dels seus pro­duc­tes. Lla­vors es posa­ria en risc la cre­ació de riquesa, tal com està en risc la cre­ació de riquesa a l'eco­no­mia espa­nyola.

A tot el món s'està pro­duint, avui dia, un des­plaçament del poder cap a aquells països més pro­duc­tius, que són capaços d'expor­tar més del que neces­si­ten impor­tar. I amb el que obte­nen d'aquest superàvit poden deci­dir a qui donen o no donen crèdit. Voler igno­rar aquest des­plaçament de poder és igno­rar com fun­ci­ona l'eco­no­mia i des­conèixer cap on va el món.