Opinió

El poder de l'Estat

“Perquè Espanya sigui Espanya, cal que Catalunya deixi de ser Catalunya?”

Quan parlo amb els nos­tres néts sobre la situ­ació política, m'adono que hi ha un pro­blema gene­ra­ci­o­nal que ens dis­tan­cia sobre el nos­tre futur. Per ells, la inde­pendència de Cata­lu­nya és un objec­tiu que s'acon­se­guirà a curt ter­mini, men­tre que jo no ho veig tan clar. He vis­cut 37 anys de dic­ta­dura, he cor­re­gut a davant dels “gri­sos”, he tin­gut parents a la presó durant anys, he patit la cen­sura fran­quista, m'he vist obli­gat a can­tar el Cara al sol... Ara vivim en un règim democràtic, però que con­ti­nua essent cen­tra­lista i que encara no entén que ens entos­su­dim a par­lar una llen­gua pròpia, com si amb el cas­tellà o espa­nyol no n'hi hagués prou. El règim polític ha can­viat, però el poder de l'Estat con­ti­nua sent el mateix. Els nos­tres néts no s'ado­nen de la força d'aquest poder.

El gover­na­dor del Banc d'Espa­nya, Luis M. Linde, un madri­leny de 67 anys, va fer unes decla­ra­ci­ons pri­va­des a Bar­ce­lona, davant dels ban­quers cata­lans, i les ha repe­tit fa un dies amb caràcter públic en el Casino de Madrid. En els dos llocs va dir que la inde­pendència de Cata­lu­nya pro­vo­ca­ria la fallida dels bancs que hi tenen la seu, o sigui Caixa Bank, Banc de Saba­dell i Cata­lu­nya Banc. No va pro­nun­ciar cap nom, però els assis­tents als actes i els peri­o­dis­tes, sense excepció, ho van enten­dre així.

Dei­xem el Banc d'Espa­nya per un moment i ima­gi­nem-nos –només és pura ima­gi­nació, eh!– que hi ha un Estat euro­peu molt cen­tra­lista, com Espa­nya, que con­si­dera que la uni­tat és sagrada i que només pot accep­tar una enti­tat amb una llen­gua única i una Espa­nya d'arrel cas­te­llana. Com es pre­gun­tava el pre­si­dent de l'Ate­neu Bar­ce­lonès, l'his­to­ri­a­dor Josep Coro­leu, el 1888: “Perquè Espa­nya sigui Espa­nya, és neces­sari que Cata­lu­nya deixi de ser Cata­lu­nya?”. Ima­gi­nem-nos que aquell Estat volgués fre­nar el movi­ment seces­si­o­nista. Des de Madrid es podria orga­nit­zar un grup d'espe­ci­a­lis­tes a sug­ge­rir tàcti­ques pre­ven­ti­ves que podrien ser apli­ca­des amb el vis­ti­plau de les auto­ri­tats. Alguns exem­ples ima­gi­na­ris: asfíxia finan­cera a la Gene­ra­li­tat, de manera que els far­macèutics s'enfa­din amb el con­se­ller de Salut perquè no els paga les fac­tu­res; ins­pec­ci­ons d'Hisenda a grans patri­mo­nis com els Godia o Leo Messi i a per­so­nes vin­cu­la­des fami­li­ar­ment al cata­la­nisme polític, encara que tin­guin 79 anys i sense patri­moni –aquest és el meu cas, tot i que és pura casu­a­li­tat–; dema­nar a un jutge o un fis­cal amic que iniciï diligències que no por­ta­ran enlloc, però que seran difo­ses en pri­mera pàgina per mit­jans de comu­ni­cació agraïts; des­pres­ti­giar els Mos­sos d'Esqua­dra mag­ni­fi­cant uns fets al Raval bar­ce­loní, que són reco­llits fins i tot per l'admi­rat Josep Cuní a 8TV; publi­car en pri­mera pàgina i en cam­pa­nya d'elec­ci­ons autonòmiques fets delic­tius atribuïbles als “dolents”, sense fona­ment. Són exem­ples inven­tats, és clar, amb excepció de les decla­ra­ci­ons del gover­na­dor Linde. Aques­tes em recor­den algu­nes del gover­na­dor Mari­ano Rubio, amb qui Linde, per cert, va tre­ba­llar uns anys i que va pas­sar per la presó per culpa del que jo en dic la cul­tura de la cobdícia. La gent no recorda Banca Cata­lana, però jo hi penso cada dia. Tots aquests fets ima­gi­nats no són pro­pis d'un Estat democràtic. Sor­to­sa­ment, no és el nos­tre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.