Fer pinya difonent la llengua i integrant

El pro­grama Volun­ta­riat per la Llen­gua (VxL) de difusió del català entre els no cata­la­no­par­lants com­pleix 20 anys. La ini­ci­a­tiva per­so­nal de cen­te­nars, i després milers de par­lants, ha permès des­co­brir el català a més de cent cin­quanta mil per­so­nes, mit­jançant la fórmula de la pare­lla lingüística que es troba un cop per set­mana per dia­lo­gar i prac­ti­car l’idi­oma. El sacri­fici, la con­vicció i la tasca set­ma­nal dels volun­ta­ris enfor­tei­xen el català i eixam­plen la base social dels par­lants, alhora que con­tri­bu­ei­xen, jun­ta­ment amb l’obli­ga­to­ri­e­tat en l’ense­nya­ment, a asso­lir nivells de com­prensió com els actu­als, supe­ri­ors al 94% de la població. L’experiència de les pare­lles lingüísti­ques ens hau­ria de ser­vir d’exem­ple de com­promís amb la llen­gua i la cohesió del país, fins i tot. Ens han mos­trat durant 20 anys com d’impor­tant esdevé per a la llen­gua el seu ús social quo­tidià i que els matei­xos par­lants ens hem de res­pon­sa­bi­lit­zar de la seva defensa.

Les pare­lles lingüísti­ques han faci­li­tat també que el català penetrés en capes soci­als i entorns on l’accés sem­blava com­pli­cat. Han estat i són una mos­tra de la volun­tat de ser dels cata­la­no­par­lants i de la volun­tat d’inte­grar tot­hom qui viu a Cata­lu­nya en la llen­gua autòctona. Ins­ti­tuts, ONG, enti­tats soci­als, espor­ti­ves, d’aco­llida, pre­sons i grups de tota mena han empa­rat pare­lles lingüísti­ques, demos­trant que no hi ha espai, col·lec­tiu ni acti­vi­tat que pugui que­dar-ne al marge. Ara que l’ús social de la llen­gua recula entre els joves o en àmbits com ara la tec­no­lo­gia i el món audi­o­vi­sual, faríem bé de tenir en compte que la super­vivència de la llen­gua depèn també de l’esforç dels matei­xos par­lants a difon­dre-la i usar-la més enllà del sis­tema edu­ca­tiu. Més i tot quan la justícia insis­teix a lami­nar la immersió. El 80% de cata­la­no­par­lants admet que can­via de llen­gua quan es diri­geix a algú que no ho és. Davant de la recu­lada lingüística, ens cal­dria gene­ra­lit­zar la con­vicció del volun­ta­riat a tots els par­lants per garan­tir la super­vivència del català i no cedir única­ment a l’admi­nis­tració aquesta res­pon­sa­bi­li­tat.