El relleu a la Cambra de Comerç

Després d’un man­dat amb una gestió amb la vista sem­pre posada en l’eix naci­o­nal tant per part de Joan Cana­dell com de Mònica Roca, la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona fa un tomb cap a plan­te­ja­ments més hete­ro­do­xos dins del món empre­sa­rial i tor­narà a ser diri­gida per una can­di­da­tura amb més pes de la gran empresa, pels repre­sen­tants del que es coneix com ‘esta­blish­ment’. Ho han deci­dit tan sols el 2,8% dels cri­dats a votar en les elec­ci­ons de dime­cres. Si el 2019 hi va haver qui va qüesti­o­nar la legi­ti­mi­tat del tri­omf de la llista que impul­sava l’ANC perquè només l’havia votat el 4,5% dels elec­tors –i aque­lla era una bona dada en el con­text històric–, la par­ti­ci­pació actual hau­ria de moti­var algu­nes actu­a­ci­ons urgents per evi­tar que es cro­ni­fi­qui i acabi sent un motiu de descrèdit, aquesta des­mo­bi­lit­zació. Que Eines de País no ha mobi­lit­zat gran part dels suports de fa qua­tre anys és un fet. Tam­poc hi ha aju­dat que no ha pogut evo­lu­ci­o­nar cap a una autèntica trans­ver­sa­li­tat entre l’empre­sa­riat inde­pen­den­tista, més enllà del suport explícit de l’ANC. En qua­tre anys al cap­da­vant de la Cam­bra –i amb una duríssima pandèmia pel mig–, l’equip ara der­ro­tat ha acon­se­guit sac­se­jar antics hàbits, reforçar la presència dels actors més petits i apro­fun­dir en la demo­cra­tit­zació dels meca­nis­mes de l’orga­nit­zació, però per sobre de tot ha dotat d’una ori­en­tació dual l’acció de la Cam­bra, que a banda de ser una eina del sec­tor econòmic, també s’ha posat a dis­po­sició dels interes­sos del país, i aquesta és una ori­en­tació que no hau­ria de tenir marxa enrere. El futur pre­si­dent, Josep San­ta­creu, s’ha afa­nyat a com­pro­me­tre’s a man­te­nir tot el que s’hagi fet de posi­tiu.

L’equip sor­tint també ha tro­bat a fal­tar un ins­tru­ment que no depe­nia d’ells, sinó del govern. Es tracta del des­blo­queig de la llei de cam­bres, pro­mo­guda pel govern Torra (Junts+ERC), endreçada en un calaix amb motiu de les elec­ci­ons poste­ri­ors a la inha­bi­li­tació del pre­si­dent i mai més res­ca­tada per a tran­quil·litat de sin­di­cats i patro­nals –Pimec s’hi va opo­sar fron­tal­ment– i amb dis­gust de les matei­xes cam­bres, que comp­ta­ven gua­nyar presència i recur­sos.