Valtònyc, quan no callar és una victòria

El retorn a casa de Josep Miquel Are­nas, ‘Valtònyc’, després de cinc anys i mig a l’exili, ha omplert d’íntima satis­facció els que defen­sem la lli­ber­tat d’expressió com un valor uni­ver­sal no con­di­ci­o­nat a qui és el des­ti­na­tari d’aquesta expressió, i ha cau­sat ira entre els que diuen defen­sar-la excepte quan els afecta a ells o a béns i per­so­nes que, arbitrària­ment, cal pro­te­gir de manera dife­ren­cial. Valtònyc ha tor­nat, però no pas perquè l’Estat espa­nyol hagi revi­sat i cor­re­git el seu cas per emmar­car-lo en la lli­ber­tat cre­a­tiva, no pas perquè s’hagi ado­nat que tenia a les mans un ‘delicte’ d’opinió –oxímoron de manual–, sinó per pres­cripció de la con­demna. Durant l’exili d’Are­nas, el xoc argu­men­tal entre la seva defensa i les invec­ti­ves judi­ci­als espa­nyo­les ha ser­vit perquè Bèlgica s’adonés que el seu Codi Penal con­te­nia un delicte, el d’injúries a la corona, que vio­lava el dret a la lli­ber­tat d’expressió. La reacció belga –eli­mi­nar-lo del Codi Penal ara fa dos anys– i el con­trast amb la immo­bi­li­tat legis­la­tiva a l’Estat espa­nyol, cons­tata qui assu­meix i defensa els prin­ci­pis democràtics i els drets indi­vi­du­als, i qui no va més enllà de la retòrica buida.

El debat no és ètic, és de drets. L’ofensa –també la intenció d’ofen­dre– pot merèixer tots les con­si­de­ra­ci­ons per­so­nals que es vul­gui, també ben legítimes. No cal can­tar, aplau­dir ni tan sols com­par­tir les lle­tres de Valtònyc. Però fins i tot deplo­rar un con­tin­gut –d’altra banda, afir­ma­ci­ons de les lle­tres del can­tant mallorquí s’han aca­bat con­fir­mant– ha de ser com­pa­ti­ble amb la defensa del dret de crear-lo. Sobre­tot quan –al revés del meca­nisme que opera a par­tir del Codi Penal i de l’apli­cació que se’n fa a Espa­nya– els objec­tius de les crítiques del raper són ser­vi­dors públics que dis­ten molt de tenir la con­ducta exem­plar que se’ls ha d’exi­gir. Valtònyc té un altre judici pen­dent a Sevi­lla el mes vinent. Més del mateix. Les expec­ta­ti­ves que l’Estat espa­nyol rec­ti­fi­qui són escas­ses, perquè en lloc d’assu­mir d’una vegada el manual democràtic euro­peu, con­ti­nua pla­nant sobre la política i la judi­ca­tura aquell vell anhel que pro­pug­nava Una­muno com a res­posta a l’orgull ferit: igno­rar Europa o, si no es pot, mirar d’espa­nyo­lit­zar-la.