Espectacle deplorable de la dreta espanyola

Els com­por­ta­ments deplo­ra­bles de la nit de Cap d’Any davant la seu del PSOE a Madrid, com a cul­mi­nació de rei­te­ra­des con­cen­tra­ci­ons de pro­testa orga­nit­za­des per l’extrema dreta espa­nyola, són un senyal d’alarma sobre les con­seqüències de la radi­ca­lit­zació dels mis­sat­ges infla­mats for­mu­lats per deter­mi­nats par­tits polítics. En aquest sen­tit hi té espe­cial res­pon­sa­bi­li­tat l’acti­tud hipòcrita del Par­tit Popu­lar, que després d’inten­tar des­le­gi­ti­mar amb insults i exa­ge­ra­ci­ons la for­mació d’una majo­ria par­la­mentària i la poste­rior inves­ti­dura de Pedro Sánchez, es dis­tan­cia després de la gent que des­foga les seves frus­tra­ci­ons polítiques al car­rer. En aquest cas amb el lin­xa­ment d’un ninot que volia repre­sen­tar el mateix Sánchez i que recor­dava de manera clara pre­ce­dents simi­lars pro­ta­go­nit­zats a les xar­xes con­tra mem­bres del procés. Ara des de les files soci­a­lis­tes s’escan­da­lit­zen pel que es veu davant la seva seu de Fer­raz, però en canvi no van pas posar el crit al cel quan des de sec­tors cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes es dema­nava amb total impu­ni­tat fins i tot l’afu­se­lla­ment de Car­les Puig­de­mont.

L’acar­nis­sa­ment con­tra el movi­ment inde­pen­den­tista català també ha anat sem­pre acom­pa­nyat d’inter­ven­ci­ons des­me­su­ra­des per part de les for­ma­ci­ons polítiques espa­nyo­lis­tes, ja des del moment que es va qua­li­fi­car de cop d’estat la cele­bració del referèndum de l’1-O alhora que es jus­ti­fi­cava la violència poli­cial con­tra pacífics votants. La judi­ci­a­lit­zació de la política no era pas la via ade­quada per resol­dre el con­flicte, de la mateixa manera que men­tre no es tras­pas­sin els límits de la lli­ber­tat d’expressió tam­poc no és acon­se­lla­ble res­pon­dre a una con­cen­tració ciu­ta­dana amb el Codi Penal, per més lamen­ta­bles que siguin les imat­ges vis­tes per Cap d’Any. Picar un ninot és com cre­mar una foto­gra­fia i en aquest sen­tit el procés català con­ti­nua mar­cant la pauta, amb reso­lu­ci­ons judi­ci­als que han emmar­cat les pro­tes­tes con­tra el monarca en el dret a la lli­ber­tat d’expressió. Hi ha com­por­ta­ments, doncs, que són repro­va­bles però no pas delic­tius i que no fan altra cosa que retra­tar els seus pro­ta­go­nis­tes, energúmens sense més argu­ments que la bilis.