L’indiscutible valor del moviment veïnal

El paper de les associacions de veïns en les últimes dècades a Catalunya ha estat crucial, sobretot pel que fa a les reivindicacions que han permès millorar la qualitat de vida dels ciutadans. En èpoques com el final del franquisme els reptes urbanístics que havia d’afrontar el país eren tan importants que les associacions van tenir un paper clau a pressionar les administracions per al desenvolupament de pobles i ciutats i perquè arribessin serveis que, avui en dia, és impensable no tenir. En molts casos les associacions de veïns van adoptar, també, un rol polític justament perquè eren les úniques entitats permeses i van fer un paper que, d’alguna manera, plantava cara al poder establert i vehiculava les demandes de la societat. Ara, la feina de les associacions continua vigent fent de pont entre les necessitats que tenen els ciutadans i unes administracions excessivament burocratitzades. Però cadascú ha de jugar el seu paper. La fiscalització dels governs correspon als partits de l’oposició i, als partits que manen, arreglar els problemes de la gent. El fet que veïns i veïnes s’ofereixin a treballar per als seus barris o municipis de manera desinteressada és un valor que cal reivindicar i que continua essent un dels pals de paller de la societat catalana.

Amb els anys els pobles i ciutats han evolucionat i les necessitats que hi havia fa dècades han quedat superades per una nova realitat. Ja no es tracta –majoritàriament– de reclamar la urbanització d’un carrer, sinó de demandes ciutadanes que tenen més a veure amb el problemàtic accés a un habitatge digne, la retirada de l’amiant de construccions o la reivindicació perquè es posi en marxa tal dispensari o es faci tal escola. Però també han tingut un paper decisiu, juntament amb altres entitats, en l’aturada de desenes de desnonaments al país. Els reptes que es plantegen en una societat canviant són majúsculs i no comptar amb el múscul de les entitats veïnals seria un error per part de qualsevol administració. Sobretot perquè sovint són un substitutiu o un complement indispensable per a certes polítiques, per exemple la integració social o lingüística del creixent col·lectiu nouvingut.