Alemanya ara sí que tira de préstec

Fa uns quinze anys que, arran de la gran recessió que es va iniciar el 2008, es va haver de rescatar alguns països de la perifèria de l’euro, exposats a la desconfiança dels mercats sobre el seu deute, amb dures condicions. Els països del nord de la zona euro, amb l’Alemanya d’Angela Merkel al capdavant, i el braç executor dels famosos “homes de negre” van imposar retallades en l’estat del benestar que van significar un retrocés greu en sanitat, educació i serveis socials, de què encara no s’han recuperat els ciutadans dels estats afectats, en especial el grec, però també l’espanyol i el portuguès. Mirat amb una certa perspectiva, és evident que fer front a la crisi amb austeritat no va ser la resposta econòmica encertada, perquè els Estats Units, origen de la crisi i que va seguir la recepta contrària, va sortir abans del forat i va reforçar el seu lideratge al món. Però la conseqüència d’aquella política de retallades, que van patir especialment els territoris titllats de vividors i jonquis del deute, també va deixar una bomba d’acció retardada als països aplicats que ara ha esclatat.

El “fre al deute” –la llengua alemanya té la mateixa paraula, Schulden, per designar el deute i la culpa– ha significat, en la pràctica, un fre a la inversió que, de manera acumulada, ha deixat un país amb infraestructures ruïnoses, escoles negligides, trens disfuncionals i a la cua d’Europa en l’adopció del món digital. L’economia alemanya sumarà aquest 2025 (si es compleixen les previsions) tres anys en encefalograma pla, i les perspectives no són gens esperançadores, perquè allò que està en crisi és el model econòmic. Per tant, calen reformes estructurals d’importància, que són les que està disposat a abordar el nou govern de Friedrich Merz. L’ambiciós paquet de despesa pública que preveu tirar endavant l’executiu de coalició CDU-SPD –un bilió d’euros, amb deute inclòs– resulta, si més no, paradoxal: al malalt se li recepten ara vitamines on abans es posaven cataplasmes. Tot sigui dit, Alemanya té marge per fer-ho. Ara bé, caldria obrir el focus a tot Europa i pensar a aprofitar la conjuntura per aprofundir en la integració amb fórmules compartides.