Sixena: una sentència perjudicial per a l’art
La sentència del Tribunal Suprem segons la qual el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) haurà de lliurar les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena (Osca) a Aragó, és l’últim capítol d’una llarga i cruenta confrontació, al voltant de les obres d’art de les parròquies de la Franja i del mateix monestir de Sixena, que s’ha desenvolupat al tauler de joc dels tribunals, però que ha tingut un alt component polític, més que no pas religiós i encara menys patrimonial. Només cal veure el preu que han hagut de pagar els exconsellers de Cultura Santi Vila i Lluís Puig, acusats de desobediència i prevaricació per haver intentat evitar que marxessin les obres de Sixena del Museu de Lleida. Totes les sentències judicials, com la feta pública ahir respecte a Sixena, han anat en contra dels interessos catalans, representats en primera instància pel Museu de Lleida i el MNAC, i a favor dels aragonesos, sense tenir en compte com es preservaran i en quines condicions s’exposaran aquestes obres als seus nous destins, però també obviant les raons històriques que han fet que aquestes obres hagin estat restaurades i conservades a Catalunya, on no van arribar com a conseqüència de cap espoli. En el cas de Sixena, els frescos són al MNAC perquè la Generalitat republicana els va rescatar de les flames durant la Guerra Civil i, després de ser extrets amb la tècnica de l’‘strappo’, van ser enviats a Barcelona i s’exposen al MNAC des dels anys seixanta. Les monges del monestir van cedir les pintures murals indefinidament a la Generalitat el 1992, com a pas previ a una donació que volien fer però que mai no es va formalitzar. El Suprem s’ha basat en la falta d’un títol de propietat per desestimar els últims recursos del MNAC i la Generalitat.
La dificultat de l’extracció i el trasllat d’aquestes delicades pintures murals al monestir de Sixena, on tampoc queda garantit el seu manteniment i exposició –l’espai va estar tancat durant dos anys i mig, per reobrir-se recentment com a museu–, fan dubtar encara més de la idoneïtat d’una decisió judicial en què un cop més semblen haver pesat més els interessos polítics que els artístics.