La reindustrialització necessària

Quan tanca una fàbrica, es tanca una part de la història industrial d’un país, es desconnecta famílies senceres del seu projecte de vida. Per això, el que vingui després d’aquest tancament pot marcar la diferència entre la decadència i la transformació. La reindustrialització no pot ser una esperança remota ni un miracle ocasional; ha de ser una política de país. L’experiència de la planta de Nissan a la Zona Franca de Barcelona demostra que és possible reinventar un espai industrial si hi ha voluntat política, alineació d’interessos públics i privats i una visió compartida. El que es va aconseguir allà no va ser només salvar llocs de treball o mantenir activitat econòmica; es va reconduir una crisi cap a una oportunitat de futur, convertint una fàbrica de motors de combustió en una plataforma per a la mobilitat elèctrica. No es tracta de romanticisme industrial, sinó de lucidesa estratègica. El model Nissan funciona perquè hi va haver col·laboració entre administracions, empresa, sindicats i societat civil. Perquè es va prioritzar la reindustrialització i no la conversió logística. Perquè es va posar diners públics allà on calia –amb condicions–, es va facilitar la formació i el reciclatge de treballadors i es va imposar criteris exigents en el procés de relleu industrial. I, sobretot, perquè hi havia una idea clara: calia protegir el valor social i econòmic de la indústria. El problema és que aquest model encara depèn massa del voluntarisme i no està garantit per cap marc normatiu. A diferència d’estats com el francès, a l’Estat espanyol una empresa que tanca no està obligada per llei a impulsar un pla de reindustrialització. El més freqüent és que les fàbriques acabin transformades en magatzems o centres de dades, activitats legítimes, però que generen menys ocupació i menys valor afegit per al territori. És urgent establir una legislació que exigeixi a les empreses que tanquen centres productius valorar alternatives industrials de futur. També cal dotar l’administració de mecanismes per influir en la venda d’actius estratègics, i blindar el sòl industrial de la pressió d’usos menys intensius en coneixement i ocupació. El repte no és només conservar fàbriques, sinó transformar-les.