La rebel·lió judicial contra l’amnistia

Ahir va fer un any que el Congrés va aprovar la llei d’amnistia. Segons les dades de la sindicatura que va engegar Òmnium Cultural, el 60% dels represaliats que l’han demanada han vist tancades les causes judicials corresponents. Per tant, hi ha un 40% de peticions que encara no s’han resolt o que han estat denegades. Al darrere d’aquestes dades hi ha alguns casos controvertits, com ara el fet que dels 348 beneficiats per l’amnistia, 164 són policies que van agredir ciutadans durant les votacions de l’1-O. L’informe també denuncia que el 9% de les sol·licituds han estat denegades sense cap justificació, la qual cosa posa de manifest tant els criteris ideològics dels jutges com l’arbitrarietat amb què han actuat, fins al punt que un mateix delicte ha estat amnistiat per a unes causes i denegat per a unes altres. Els procediments vinculats a òrgans com el Tribunal Suprem, l’Audiencia Nacional o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han rebut més denegacions o suspensions.

El cas més escandalós de tots és el del Tribunal Suprem. Els jutges ultraconservadors no només s’han rebel·lat obertament contra el poder legislatiu i han deixat en paper mullat una llei aprovada pels representants polítics, sinó que fins i tot es vanten públicament de fer-ho. Fa poques setmanes, en una conferència al Col·legi d’Advocats de Granada, el jutge Pablo Llarena va deixar anar que la llei d’amnistia era “únicament política i partidista”, i va assegurar que no l’aplicaria, digués el que digués el Tribunal Constitucional. Ahir, per ‘commemorar’ el primer any de l’aprovació de la llei, els jutges del Suprem van filtrar a diversos mitjans de comunicació que tenien previst mantenir la situació processal de Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín, i que tampoc no es liquidarien les inhabilitacions d’Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Jordi Turull i Raül Romeva. Quan es compleix un any de la llei, doncs, els jutges reaccionaris es mostren disposats a no afluixar en el torcebraç que mantenen amb la intenció, gens inconfessable, de provocar la caiguda del govern espanyol i d’erigir-se en contrapoder del Congrés, posant en qüestió la precarietat de la democràcia espanyola.