Atacar de cara el sensellarisme

La d’una persona dormint al carrer és possiblement una de les imatges més concloents a l’hora de descriure la crisi estructural que patim com a societat. L’expressió més crua de la pobresa, l’estigmatització social, l’emergència d’habitatge i la feblesa d’una xarxa de protecció que llangueix pel decaïment de l’estat del benestar, són només alguns dels múltiples –i complexos– factors que convergeixen en una problemàtica, la del sensellarisme, que cada dia va a més segons el diagnòstic alarmant de les entitats que treballen en primera línia de trinxera. En això, colpeix especialment l’avís que cada cop hi ha més joves que es veuen abocats al carrer, símptoma evident i inequívoc que estem davant una urgència com a país que mereix ser abordada com a tal, des de tots els fronts institucionals possibles, i no deixar-la, només, a la sort d’un teixit associatiu que fa una tasca tan abnegada com exemplar, i sense el qual la situació encara seria més compromesa del que ja és.

Reconèixer que tenir gent dormint al carrer ha de ser una circumstància que una societat, la que sigui, no pot normalitzar com un fet inevitable, pot ser un primer pas per entomar el problema. I si el que es vol és això, fer-hi front de cara, cal parlar, inevitablement, dels factors que estan en la base de la pobresa extrema, començant per la desigualtat creixent que caracteritza el món d’avui. En idèntica proporció, també cal interioritzar que la del sensellarisme és una qüestió que no es pot tractar, només, des d’una visió purament reactiva reduint-ho pràcticament tot a garantir estades d’emergència a la gent que pernocta al carrer. I, arribats fins aquí, també convé parar de nou l’orella al que diuen entitats com ara Arrels Fundació, i promoure polítiques públiques que aportin solucions residencials més estables. Tot és posar-s’hi i, potser, la millor manera de certificar això, que hi ha una voluntat política real d’entomar la qüestió, és que el Parlament acceleri l’aprovació de la proposició de llei en la matèria i, després, consumi la feina dotant aquest instrument normatiu d’un pressupost adequat i sostingut en el temps, sense el qual serà poc menys que paper mullat.