La recollida selectiva, un camí de no retorn

La del reci­clatge és una d’aque­lles bata­lles que no adme­ten marxa enrere pos­si­ble, tot i la per­cepció crei­xent que, ara mateix, estem en un moment d’un cert estan­ca­ment. Les dades, de fet, així ho cer­ti­fi­quen, ja que Cata­lu­nya con­ti­nua movent-se en uns llin­dars de reco­llida selec­tiva al vol­tant del 40%. I això cadascú pot con­si­de­rar que és molt, poc o mig-mig en funció de la seva valo­ració sub­jec­tiva, però els fets són els que són i cada any que passa és un de menys a des­comp­tar a l’hora de com­plir els objec­tius que esta­bleix la nor­ma­tiva comu­nitària, i que dicta que el 2035 s’ha de sepa­rar un 65% de la brossa. I, ara mateix, ja es veu que estem lluny d’asso­lir aquest propòsit que és norma. De la mateixa manera que els números ens diuen això, que anem tard i mala­ment, el sen­tit comú també ens fa pre­dir que la de reci­clar és una con­ducta social que difícil­ment acon­se­guirà impo­sar-se, només, per la via dels fets con­su­mats o la multa pura i dura. A par­tir de la cer­tesa que el model dit clàssic d’una gestió de les escom­bra­ries basat a llençar-ho tot en un abo­ca­dor és una rèmora que ha de que­dar enrere, i ja, el que cal és acce­le­rar a fer sedi­men­tar una consciència social que con­ver­teixi defi­ni­ti­va­ment això de sepa­rar la dei­xa­lla en un hàbit més de la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat.

En tot això, però, les ins­ti­tu­ci­ons no poden caure en l’error, com massa cops fan, de dele­gar tota la res­pon­sa­bi­li­tat en el ciu­tadà. Perquè si les xifres també ens diuen, com ens diuen, que el sis­tema de reco­llida tra­di­ci­o­nal basat en con­te­ni­dors oberts ja no dona més de si a l’hora d’incre­men­tar els per­cen­tat­ges de reci­clatge, és a les dife­rents admi­nis­tra­ci­ons a qui cor­res­pon idear i implan­tar solu­ci­ons alter­na­ti­ves, o com­ple­mentàries, que aju­din a fer com­plir les exigències d’Europa sobre­tot als grans entorns urbans –que és on queda feina per fer, i molta–, sense que això sigui per­ce­but, només, com un des­torb gratuït pel ciu­tadà. En aquest sen­tit, algu­nes experiències a l’hora d’impo­sar el model del porta a porta més per la via del decret que de la copar­ti­ci­pació, com la del dis­tricte de San Andreu de Bar­ce­lona, han de ser un exem­ple a seguir de com no s’han de fer les coses.