L’ONU posa l’Estat davant el mirall, de nou

Davant les conclusions del darrer informe del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, l’Estat espanyol podrà fer el que generalment fa sempre quan aquesta mena de dictàmens li són crítics, que és tocar el violí, però l’estirada d’orelles per la no aplicació de la llei d’amnistia, l’espionatge il·legal amb programaris com ara Pegasus o les infiltracions policials en el moviment independentista, és d’aquelles que no es poden ni amagar ni menystenir per molt que un s’hi posi de perfil. La categoria de la institució que clava l’allisada, l’ONU, és un primer argument, però no pas l’únic, perquè el govern espanyol no només prengui nota de la reprovació, sinó que doni les explicacions que toca, i com toca, respecte a això. De fet, no fer-ho seria un exercici d’hipocresia i doble moral colossal per part d’un executiu, el de Pedro Sánchez, que no vacil·la en aixoplugar-se sota l’autoritat política i moral de les Nacions Unides quan aquesta, això sí, rema cap a posicions que no li són incòmodes. En aquesta línia no deixa de ser alarmant, però alhora revelador, quin és el tarannà de l’Estat: mentre la vicepresidenta d’aquest comitè d’experts qualifica de “molt preocupant” una d’aquestes pràctiques sota sospita, com és la d’infiltrar policies entre col·lectius dissidents, la resposta del Ministeri de l’Interior és poc més que recórrer a un asèptic argumentari que es limita a explicar quina és la diferència entre agents encoberts i infiltrats, remarcant que aquesta última figura està regulada per llei. I dit això, tal dia farà un any.

Independentment, però, de quin sigui el motiu concret del correctiu, allò també substancial d’aquest pronunciament de les Nacions Unides és que és una prova més que totes les arbitrarietats que pugui perpetrar l’Estat parapetant-se en un propòsit superior, com ara preservar la seva integritat territorial, són obviades de manera sistemàtica per la justícia espanyola. Han de ser organismes de fora qui s’encarreguin d’esmenar la plana, i si no que ho preguntin també a Jordi Cuixart, que ha hagut de recórrer a un tribunal suís per trobar l’empara a les vulneracions que ha patit de la seva intimitat per part d’un diari digital espanyol.