A títol personal

Mai com aquests dar­rers dies he sen­tit i lle­git allò que tal o tal altre per­so­natge públic farà o dei­xarà de fer, pri­va­da­ment, una cosa “a títol per­so­nal”. Rei­te­ra­tiu. Copi­ant Can­ta­re­lla, l'aju­dant del comis­sari Salvo Mon­tal­bano, podríem reblar el clau recor­dant aquesta frase falca pro­nun­ci­ada pel sicilià: “per­so­nal, per­so­nal­ment...” Doncs això, que se'm fa difícil com­pren­dre les afir­ma­ci­ons que comen­cen o aca­ben dient “en tant que...” o “com a...” uti­lit­za­des per tal d'ama­gar el com­promís col·lec­tiu con­tret prèvia­ment sota un deter­mi­nat bar­ret per pas­sar, quan convé, a mos­trar el cla­tell nu sense ver­go­nya. Deu ser que som polièdrics, molt i molt polièdrics, és el que em dic per curar-me en salut i estal­viar-me l'euro per recepta. Com que ja són tan­tes les situ­a­ci­ons que ens toquen viure i que no entenc per molt que m'esforci, i més després que un ter­tulià a sou tracti d'expli­car-me-les, he pres la decisió de fer-me meva la frase del títol i assis­tir en espe­rit –com el pre­si­dent– a totes les fes­tes majors popu­lars que a les comar­ques giro­ni­nes se cele­bren aquest mes de setem­bre. Començant per la del Tura d'Olot i les dels bar­ris de Girona de Montjuïc, Devesa-Güell i Palau-sacosta i par­ti­ci­par, a títol col·lec­tiu, a la de Santa Eugènia de Ter, que s'allarga fins al pro­per diu­menge. Encara res­so­nen a la plaça del Barco les dar­re­res parau­les del pregó d'enguany pro­nun­ciat diven­dres per Edu­ard Her­rero i la gent gran de l'asso­ci­ació Sant Jordi: “Que els avis i les àvies de Santa Eugènia que recla­min l'assistència meres­cuda després de tota una vida de dei­xar-se la pell. Que les auto­ri­tats facin la guerra a aquests escurçons de l'espe­cu­lació i rove­llin les tiso­res que reta­llen i mirin cap on han de mirar per posar els cèntims. Us demano, us prego i sobre­tot us desitjo que pas­seu una bona festa, que no falti la il·lusió, les ganes, la força de pas­sar-ho molt i molt bé i amb molta dis­bauxa, mal­grat les embran­zi­des dels que tallen el bacallà, que bé podríem para­fra­se­jar l'expressió del cru­ci­fi­cat dient: “Per­dona'ls, Senyor, per estrènyer-nos tant els cin­tu­rons.” Per fina­lit­zar, per­so­nal­ment, acabo de saber que Tar­ra­gona ara es dirà Bar­ce­lona World: can­viem el nom de Cata­lu­nya per, sense com­ple­xos, el de la Ciu­tat Com­tal. Són, també, qua­tre síl·labes i no entren en col·lisió amb la música d'Els sega­dors. Feu la prova can­tant-lo dimarts a ple pulmó: “Bar­ce­lona tri­om­fant, tor­narà a ser rica plena...” Sona igual i la marca és la marca.