#CamachoDemanaPerdó

Alícia Sánchez-Camacho (S-C) té un punt de lloro. Es repe­teix. El seu lacri­mo­gen dis­curs de l'“exclusió” i el “rebuig social” que pateix a Cata­lu­nya no és un SOS pro­vo­cat per la marea sobi­ra­nista. És la mateixa exclusió que plo­rava el 2011 quan el Par­la­ment nego­ci­ava un con­sens sobre el pacte fis­cal, i la mateixa exclusió que denun­ci­ava quan ningú hi comp­tava per als pac­tes de govern. Per a la dele­gada del PP a Cata­lu­nya, l'exclusió ha estat sem­pre la gran coar­tada de la seva mar­gi­na­li­tat en la política cata­lana. Fins i tot el dic­ci­o­nari és capaç de dela­tar-la quan matisa que exclusió és l'acció i efecte d'excloure o excloure's d'un lloc, col·lec­tiu o soci­e­tat. Vaja, que l'exclusió no és forçosa­ment cosa dels altres; se la pot mun­tar un mateix. A la carta. Només cal anar als casa­ments ves­tit de drag queen, pre­di­car el cris­ti­a­nisme a la gran mes­quita de la Meca o can­viar el català per l'espa­nyol al Par­la­ment de Cata­lu­nya, per posar tres exem­ples.

Quan a S-C se li acut rela­ci­o­nar la volun­tat de la immensa majo­ria de cata­lans de votar en referèndum amb la volun­tat de matar d'un grup reduït de ter­ro­ris­tes bas­cos no només s'aparta bar­ro­e­ra­ment de la veri­tat, sinó que s'exclou de la manera de pen­sar i sen­tir del poble català, s'expulsa de la praxi política cata­lana i se situa voluntària­ment davant la porta de sor­tida d'una soci­e­tat carac­te­rit­zada per la tolerància, el civisme i la democràcia. A S-C ningú la fa fora; ningú li diu com ha de pen­sar o com ha de sen­tir-se en relació amb Cata­lu­nya. Però ella sap de sobres que la immensa majo­ria de la població pensa i se sent molt dife­rent, per exem­ple sobre la nació cata­lana, o sobre la con­sulta, o sobre el model edu­ca­tiu, o sobre l'Esta­tut que ella i els seus van esbot­zar per sobre del Par­la­ment i dels ciu­ta­dans cata­lans.

“Exclu­siooó!”, “exclu­siooó!”... com els llo­ros, però amb mala llet i una dosi ina­ca­ba­ble de cinisme.