Sinceritat

Sent sin­cers, deci­dir costa una mica més. Per això és bo que s'obri el debat i que s'hagin des­ca­rat les posi­ci­ons, ja sigui d'empre­sa­ris ale­manys o de patro­nals cata­la­nes, perquè de seguida obser­vem quina durada i quina soli­desa tenen els argu­ments de cadascú. I també veiem, cada dia amb més rapi­desa, el seu grau de sin­ce­ri­tat. De seguida hem après a veure si un argu­ment és només una mani­fes­tació de por per per­dre mer­cat, o si hi ha càrrega ideològica oculta, o si sim­ple­ment és una fal·làcia incon­sis­tent. L'avan­tatge dels pro­ces­sos de decisió és que no hi ha una altra manera de fer-los que enfron­tant-se a la rea­li­tat sin­ce­ra­ment. I això pot ser lent, i dur, i con­tra­dic­tori: però sem­pre acaba fra­cas­sant allò que no arribi a alts graus de sin­ce­ri­tat. Encara que tri­gui. Millor si triga. Més veri­tat serà.

La part inde­pen­den­tista també té deu­res. Som sin­cers, quan diem que no hi ha ris­cos econòmics? Ni d'inte­gració dins la UE? Som sin­cers quan diem que el tema de la llen­gua i de la iden­ti­tat és secun­dari? Som sin­cers dient que som majo­ria clara? Tot això ens ho hem de pre­gun­tar si volem que el procés vagi bé, i que ens ho pre­gun­tem no vol dir que ens ho res­pon­guem sem­pre de manera favo­ra­ble. La veri­tat pot ser incòmoda i pot no agra­dar-nos, però ens l'hem de pre­gun­tar. De tal manera que molta gent acaba dins l'inde­pen­den­tisme no perquè tin­gui cer­te­ses de pros­pe­ri­tat, sinó perquè té cer­te­ses de misèria si les coses es que­den igual. Cap pro­blema. És una manera d'arri­bar a con­clu­si­ons sin­ce­res quan un s'enfronta a una decisió deli­cada.

El que no s'hi val és no deci­dir. Ja no estem par­lant d'un dret, a hores d'ara, sinó d'un deure. I l'única manera de com­plir amb aquest deure és cons­truint les màximes cer­te­ses pos­si­bles, dins de la incer­tesa. Deia Fran­cesc Pujols que Cata­lu­nya és la pàtria de la veri­tat, i només amb la veri­tat afron­ta­rem bé una cruïlla d'aquesta enver­ga­dura. Podem por­tar molts anys enga­nyant-nos, o no volent veure, o rega­lant-nos les oïdes, o cre­ient que tot seria fàcil, o que es podia cons­truir la inde­pendència només amb ide­als. L'hora de la veri­tat sig­ni­fica la veri­tat còmoda i la veri­tat incòmoda. I per tant és bo que tot­hom tre­gui les seves idees i els seus argu­ments, i que tot­hom ho faci amb con­tundència.

Una altra cosa és la por. És alta­ment satis­fac­tori veure com els dis­cur­sos de la por duren dos tele­notícies, com no colen, com ja es poden dis­tin­gir dels veri­ta­bles rao­na­ments. El dis­curs dels empre­sa­ris ale­manys s'ha aguan­tat poquíssim, de tan prim que era, de tan car­re­gat de por que estava. Per a deci­dir, a ningú li convé escol­tar gent amb por o idees amb por. Si hi ha por, que s'expli­qui bé. Ha estat d'un pate­tisme extrem veure com aquests empre­sa­ris defen­sa­ven l'statu quo amb una apel·lació a les grans catàstro­fes econòmiques que no duia cap jus­ti­fi­cació al dar­rere. O escol­tar el minis­tre Mon­toro par­lar dels mons­tres marins d'ultra­mar. Si ha de gua­nyar qui digui més la veri­tat, o allò que s'assem­bli més a la veri­tat, l'espa­nyo­lisme sem­bla que ha begut oli.

Ara bé: no cai­guem en el mateix vici. Hem de dei­xar de par­lar d'Ítaca, perquè a Ítaca l'impor­tant és el camí i no podem com­prar camins eterns en aquests moments. Hem de dei­xar de par­lar de dret a deci­dir i hem de par­lar més de deure de deci­dir. Hem de dei­xar de par­lar de la veu del poble i par­lar més del dret a l'auto­de­ter­mi­nació. Hem de dei­xar de par­lar d'estat propi i par­lar més d'inde­pendència. Hem de dei­xar de par­lar de ter­ce­res vies incon­cre­tes i par­lar més de con­fe­de­ra­lisme. Les car­tes sobre la taula, també per la part cata­lana. Tant com es pugui. S'ho merei­xen els ciu­ta­dans, s'ho merei­xen els votants i s'ho merei­xen els que en teo­ria són els sobi­rans de la decisió final. Si nosal­tres par­lem d'Ítaca, no ens estra­nyi que Mon­toro parli de mons­tres marins. Aquest no ha de ser el nivell del debat. Ha arri­bat l'hora de la veri­tat, i de la sin­ce­ri­tat. Els qui tenen por de la veri­tat els podem tro­bar tant en un bàndol com en l'altre. I sor­ti­ran a la llum, i no els pro­nos­tico un judici favo­ra­ble.