La tribu dels ‘pijos’ del Círculo de Economía

M’ha resultat força interessant visionar el documental dels 40 anys de reunions del Cercle d’Economia de Catalunya. El Círculo, tal com es fundà; el comodín, tal com es feia dir per tapar el multipropòsit de la seva creació, contra la prohibició d’associació: un club d’escacs a Camprodon, amb taules però sense peces de joc. Una excusa per trobar-se, discutir i fer propostes de gent molt jove (poc més de vint anys), petita tribu en diríem avui, i benestant (pijos en paraules del mateix documental), per definir-se sobre la situació econòmica del país en plena dictadura. Tot porta a pensar que eren els fills de molts dels adeptes, encara, al règim, pensant transformar-lo des de dintre, tot preservant-se de prendre mal ells i els seus. És difícil, a hores d’ara, reconèixer el context del moment i jutjar-lo amb ulls d’avui. Un llarg recorregut de llums i ombres que avui podríem acceptar sense recança com a positiu, essent partícips de l’esforç per la reforma democràtica, que potser gestionaren contra una ruptura que no els convenia. Els Cuatrecasas, Ferrer Salat, Mas Cantí, Tusquets... tots ells de familias bien que compatibilitzaven la tertúlia reformista, aspirant a viure la normalitat europeista (que coneixien, ja que ells sí que viatjaven), amb el plaer del club de polo, del tennis, de l’equitació... Aquesta és la imatge que es transmet, fins als anys noranta, quan el Círculo passa ja a ser el Cercle.

Eren pocs, i il·lustrats. És clar, des del privilegi de la classe a què pertanyien i de la formació universitària a què accedien; a la qual es colava de tant en tant un nouvingut llest i decisiu com fou Ernest Lluch, sota el guiatge d’Estapé, i, per altres vies, Salvador Alemany i algun altre, de famílies menys instal·lades. Al llarg del temps, amb la democratització universitària, als pijos de les famílies de sempre de Catalunya s’hi ha incorporat nova saba, i el Cercle és ja avui una societat més oberta, tot i que les classes empresarials que manen a Catalunya encara hi mantenen la custòdia. Veient, però, els cabells blancs i calvícies dels qui ens reunírem en la celebració dels 40 anys de les Jornades del Cercle, hom es demana on són els joves d’avui; quin és l’homònim a les iniciatives d’aquells primers il·lustrats; com observen ells, a hores d’ara, la democràcia que els ha tocat viure; i què fan al respecte per millorar-la, des de situacions viscudes prou diferents. I on és de la mateixa elit, fills i nets d’aquells benestants, que continuen a l’oasi català però que semblen totalment desinteressats pel futur del país; quina part del seu temps d’oci sacrifiquen a causes comunes, i amb quin altruisme ho fan.

Alguns altres joves, llestos però sense el coixí de la riquesa dels pares, potser fan palesa la preocupació social, aspirant a les garanties d’aconseguir, primer, un lloc mínimament estable per fer política. Ja sigui des de les administracions públiques, o a través d’un càrrec en certs partits; o a la universitat, més que no des d’empreses, buscant la garantia d’una certa estabilitat professional. Potser molts dels joves d’avui, a diferència dels d’ahir, s’han instal·lat en el desencís per la manca d’un benchmark a emular en una manera de fer país fracassada, per excés (procés) o per defecte (peix al cove). També des de la decepció europeista, a l’extraradi del consens constitucional, d’una Constitució que no han votat i que no senten com a seva. Des del desengany i l’antipolítica, amb els pronunciaments antidemocràtics d’alguns, deixen molts joves que la política la facin altres des d’una percepció de terra cremada.

La ‘tribu’ dels qui iniciaren el Cercle no sembla tenir, avui, continuïtat. Malgrat això, Harvey Whitehouse en un llibre recent (La Herencia. Los orígenes evolutivos del mundo moderno. Debate, febrer 2025) ens recorda la importància de la persistència en el temps del tribalisme. I en el tribalisme tant dels hooligans futbolers com dels qui segueixen les creences terraplanistes, religioses o fins i tot dels membres de sectes i grups polítics. I com més amunt i globals siguin millor, pels elements positius que contenen i la capacitat d’oferir la comprensió d’allò que l’autor anomena la “complexitat integradora”. És en la integració, tot i que sigui en àmbits perillosos o estúpids, on es pot trobar una espira de regeneració. Integrar grupalment permet, segons Whitehouse, ser conscient de la diversitat, que altrament la complexitat de les realitats esmicola i fa que s’ignori.

Ves per on, hom troba en les tribus econòmiques, ni que siguin les dels pijos dels anys seixanta, un reconeixement del fet que, a les arestes d’una dictadura prou cruel, el Círculo va trobar un vector de regeneració, ni que sigui amb conservadors benestants, reformistes il·lustrats.