Diàleg no és monòleg

Pen­sar que, en aquest punt de la pel·lícula, pro­homs d'una i altra banda des­fa­ran l'embro­lla Cata­lu­nya-Espa­nya en què estem ins­tal·lats és des­conèixer la rea­li­tat. I encara més si aquests vénen d'una banda de l'Estat espa­nyol com si arri­bes­sin a “terra de moros” amb la pre­tensió que la seva prèdica con­ver­tirà els infi­dels. Creure que amb un matí es poden fer retor­nar les aigües cap allà on eren abans d'haver estat remo­gu­des és no ser al món. Que sacri­fi­quin part de la seva “apre­tada agenda” per visi­tar “la labo­ri­osa Cataluña” i fer veure des de deter­mi­nats mit­jans l'equi­vo­cació que estem obs­ti­nats a man­te­nir és no enten­dre gai­rebé res de la cir­cumstància que vivim. Ima­gi­nar que l'abisme creat a cops d'incom­prensió durant anys i panys es pot tan­car amb un dinar i amb la sim­pa­tia d'un petit nucli de for­ces vives és símptoma que algú s'ha per­dut en la tra­ducció del que li han dit que està pas­sant a Cata­lu­nya. Con­si­de­rar que des de l'experiència dels que ja tenim cabells blancs es pot recon­duir avui l'empenta de la joven­tut que vol també tenir veu en el seu futur és no per­ce­bre les con­seqüències del pas del temps. Esti­mar que les for­ces vives de l'statu quo acon­se­gui­ran, pres­si­o­nant a qui governa, can­viar el lide­ratge ciu­tadà és con­fon­dre poder polític amb poder social. Emfa­sit­zar la por i el tre­men­disme com a moneda de canvi per a la renúncia d'allò que no es vol tole­rar és igno­rar que l'orgull de la gent pot reac­ci­o­nar pre­ci­sa­ment des­a­fi­ant aquell temor. Els esce­na­ris de ter­ror no són externs: els crea pre­ci­sa­ment qui amenaça mos­trant la seva falta de com­prensió i sovint male­volència. Postu­lar que, a hores d'ara, la qüestió cata­lana s'arre­gla amb diners és menys­prear els sen­ti­ments ferits, les cul­tu­res menys­tin­gu­des. Des­con­cer­tar amb dut­xes de dades pro­voca a curt ter­mini cer­ta­ment la con­fusió; però, quan el debat s'allarga, la ciu­ta­da­nia es des­con­ta­mina i valora la cre­di­bi­li­tat de “qui diu què”.

A les tova­lles de l'àpat no es resol res: es pot aca­bar veient el pro­blema amb més empa­tia o amb major difu­mi­nat etílic. Però, quan s'apaga l'havà, el pro­blema roman. Tam­poc les nego­ci­a­ci­ons entre governs a hores d'ara són pre­vi­si­ble­ment una alter­na­tiva. Només les ins­ti­tu­ci­ons del mateix estat, i no la pro­mesa dis­cre­ci­o­nal d'un par­tit de torn, pot recon­duir el procés que viu Cata­lu­nya. Fins i tot els que desit­gen un acord, una ter­cera via, hau­rien de ser els més interes­sats a man­te­nir-se drets i ben ferms enfront de la con­tra­part. A més, un estat que der­roti amb els seus poders una rei­vin­di­cació paci­ent i pacífica tan democràtica com la cata­lana té un pro­blema majúscul de gestió de l'endemà. Haurà ener­vat extre­ma­da­ment les rela­ci­ons i li poden sor­tir ares­tes de futur impre­vi­si­ble. Un país en què els hoo­li­gans a pre­sent deter­mi­nen l'acció d'un govern ha d'esde­ve­nir a futur irres­pi­ra­ble. Els demòcra­tes d'una i altra banda no poden roman­dre amb les mans ple­ga­des en aquesta dis­jun­tiva. Per la pròpia democràcia la idea de pacte ha de man­te­nir-se sem­pre activa, diguin el que diguin alguns mit­jans, alguns ter­tu­li­ans, algu­nes for­ces vives la repre­sen­ta­ti­vi­tat de les quals ni per edat ni per tra­jectòria sovint la soci­e­tat no els reco­neix.

Per tot això, dia­lo­gar és con­subs­tan­cial en democràcia. Diàleg no és monòleg: es vol donar temps als altres per poder escol­tar. Bus­car la vari­e­tat d'opi­ni­ons per enten­dre argu­ments diver­sos. Fer-ho des del res­pecte, no des de la impo­sició, i mai des de la supèrbia de qui creu que en sap més. Tenir per­cepció de la rea­li­tat reque­reix aten­dre, lle­gir, estu­diar. Les cal­ra­des duren poc. Els esti­ra­bots també. Els logos de la con­fron­tació que tant agra­den a certs mit­jans fan per­dre mati­sa­ci­ons que són ara més que mai necessàries. Millor en cas de dubte acu­dir a les fonts i valo­rar els regis­tres de qui parla. També, per això, convé iden­ti­fi­car qui parla d'allà on menja. Saber de l'inter­lo­cu­tor què ha fet en el pas­sat ajuda a valo­rar la veri­tat dels mis­sat­ges donats: les dependències aquí i ara són enor­mes, espe­ci­al­ment en temps de mudan­ces com els actu­als, en què es comença a des­comp­tar el futur. I fet tot això, com deia aquell, que tin­guem “bona nit i bona sort”.