La devaluació interna no s'atura

Polítics i eco­no­mis­tes ens van convèncer a l'inici de la crisi de la ine­vi­ta­bi­li­tat d'empren­dre un procés de deva­lu­ació interna davant la impos­si­bi­li­tat d'apli­car la tàctica típica d'altres reces­si­ons, quan encara teníem la pes­seta: la depre­ci­ació de la divisa. Ens havia fun­ci­o­nat molt bé, tant, que la vam repe­tir en diver­ses oca­si­ons sense pen­sar que ens feia més pobres sense ado­nar-nos-en gaire. Ara, amb la moneda única, també ens fem més pobres, però amb la deva­lu­ació interna (bai­xada de sala­ris i de preus, amb la reducció del poder adqui­si­tiu dels ciu­ta­dans). Allò més pre­o­cu­pant és la durada. Set anys després de l'inici de la recessió, la pre­ca­ri­e­tat con­ti­nua i no es recon­que­reix res d'allò que es va per­dre. Així és difícil una recu­pe­ració sòlida.