Tribuna
De redundants a singulars
Un dels múltiples efectes positius que ha tingut el sobiranisme ha estat la dissolució d'allò que Xavier Rubert de Ventós, a Catalunya: de la identitat a la independència (Empúries, 1999), anomenava la identitat redundant. La identitat redundant és la que encadena una sèrie de característiques previsibles. Per exemple, com que sóc de Vic, menjo fuet, sóc del Barça, dic “recoi” i “cordons!”, canto en una coral i llegeixo novel·les de la Pilar Rahola. O com que sóc de Pedralbes, jugo a tennis, voto el PP, dic “qué mono” o “y tú lo sabes” i llegeixo La Vanguardia.
El sobiranisme ha fragmentat les identitats redundants i ha potenciat les identitats singulars: et pots dir Javier o Mohammed i ser independentista, ser de l'Espanyol i votar la CUP, ser comunista i votar Junts pel Sí. L'unionisme, en canvi, no ha fet res. És una posició legítima, però reactiva, sense creativitat, que defensa Espanya i punt. Aquest canvi també ha invalidat la idea que deia que l'esperit crític ha de combatre les etiquetes i, per extensió, el poder, és a dir, els que tenen el poder per posar classificacions a les persones i al món. Aquesta idea anava bé per mostrar els artificis ideològics i els interessos encoberts de les identitats redundants. Però en el nostre context de transformació en què la identitat política ha esdevingut, o bé part del procés dinàmic de singularització del sobiranisme, o bé part de la mera reacció unionista, l'esperit crític ja no implica, com qui diu, desemmascarar el poder. Ara l'autèntica lucidesa consisteix a exercir transformacions reals amb determinació i èxit. Ser crític ja no consisteix a protestar, sinó a fer alguna cosa que tingui conseqüències concretes.
A Catalunya el model anterior d'esperit crític encara és força habitual, sobretot entre l'esquerra que no vol ser ni sobiranista ni unionista i que vol un canvi de tot el sistema. Aquest estiu amb en Francesc Serés, amb qui ens trobem sempre al gimnàs, parlàvem d'aquesta inconseqüència de les propostes de canvi antisistema. I, entre abdominals i flexions, ho vam sintetitzar en un axioma: “A Catalunya, el maximalisme de la protesta és inversament proporcional a la seva efectivitat.” És a dir, que com més grandiloqüent és la proclama (lluitar contra el capital, el masclisme, la fam o el centralisme d'Espanya), més t'assegures que la política sigui tan sols utopia, esperança, desig, estètica.
En aquest terreny no hi podem fer res, perquè l'estètica és una qüestió de gust personal. Per això, als que ens interessa de debò la transformació política només hem d'avançar amb determinació, i quan tothom vegi que exercim el nostre poder tothom s'hi adaptarà ràpidament i de bona voluntat.
