L'abraçada d'Otegi

Arnaldo Otegi, sense dub­tar gens, va res­pon­dre a Jordi Basté dijous a RAC1 a la pre­gunta de si ell s'hau­ria abraçat a Artur Mas com va fer David Fernàndez: “Jo també m'hau­ria abraçat a Mas aquell 9-N. I m'abraçaria amb tots els par­ti­da­ris de posar urnes.” Aquell dilluns Fran­cesc Homs havia hagut de decla­rar al Tri­bu­nal Suprem pel cas obert per aque­lla con­vo­catòria democràtica. Per això vaig enten­dre que Otegi també hau­ria abraçat Homs i, per des­comp­tat, les lla­vors con­se­lle­res Ortega i Rigau.

I vaig pen­sar que sovint les coses es veuen més clares des d'una certa distància i que Otegi també va fer una demos­tració que la radi­ca­li­tat del pen­sa­ment de l'esquerra inde­pen­den­tista no està renyida amb la intel·ligència.

Més enllà d'aquesta idea més con­creta, però, la reflexió d'Otegi també evoca un dels mals que afec­ten el procés inde­pen­den­tista a Cata­lu­nya. L'estig­ma­tit­zació del cen­tre­dreta inde­pen­den­tista i la insistència a ins­tal·lar la idea que “l'inde­pen­den­tisme és d'esquer­res”. Aquesta idea no només no porta enlloc, sinó que, amb un mínim rigor històric, se sap que és falsa. A l'antiga Con­vergència sem­pre hi va haver gent inde­pen­den­tista, i l'actual pre­si­dent Puig­de­mont no n'és l'únic exem­ple. Igual­ment com molta gent no necessària­ment esquer­ra­nosa votava ERC perquè des de la pre­sidència d'Àngel Colom havia abraçat l'inde­pen­den­tisme. El que ha pas­sat real­ment en els últims temps en aquest país és que, al marge de trans­va­sa­ments de vots entre par­tits, els que ja eren inde­pen­den­tis­tes de sem­pre no han vol­gut alliçonar els que se n'han fet per la con­jun­tura Al con­trari, els han abraçat. Per tant, con­vin­dria que ningú donés lliçons d'inde­pen­den­tisme.

I una última deri­vada del mateix tema. Un dels pro­ble­mes del procés és que el par­tit que repre­senta el cen­tre­dreta, l'actual PDC o com s'acabi dient, no té bona premsa. No queda bé des de tri­bu­nes públi­ques defen­sar Artur Mas, ni Homs ni elo­giar Puig­de­mont. Són la dreta i no poden fer res bé. ERC, com a mínim, s'ha avin­gut a fer Junts pel Sí i gover­nar. És més còmode ins­tal·lar-se a la tri­buna de la supe­ri­o­ri­tat moral i igno­rar que Con­vergència és, de moment, el par­tit que ha fet més coses efec­ti­ves pel procés des de la política: ha atès el clam popu­lar de les mani­fes­ta­ci­ons, ha tren­cat amb Unió, va posar les urnes el 9-N, ha impul­sat Junts pel Sí i s'ha refun­dat.

No és que no es pugui fer la inde­pendència sense Con­vergència, que és el que dèiem els que hem sigut sem­pre inde­pen­den­tis­tes no exclo­ents (o sigui, la mino­ria de la mino­ria del mino­ri­tari movi­ment inde­pen­den­tista històric), sinó que més ens val apro­fi­tar el lide­ratge de Puig­de­mont per poder acon­se­guir-ho. Pot­ser no cal ni abraçar-se. Només sen­tit comú.