Versions històriques

El 10 de juny del 1940 el govern de París va aban­do­nar la capi­tal i qua­tre dies després, els nazis des­fi­la­ven plàcida­ment pels Camps Eli­sis. Abans de sor­tir de la capi­tal un por­ta­veu del govern havia decla­rat al cor­res­pon­sal de l'anglès Daily Tele­graph que els nazis “no ocu­pa­rien París mai de la vida. Les tro­pes de Hit­ler topa­ran con­tra un mur infran­que­ja­ble i no podran acos­tar-se a la ciu­tat. I si mai ho fes­sin, ja pot infor­mar els seus com­pa­tri­o­tes que defen­sa­rem cada pedra, cada tros de terra, cada farola, cada edi­fici, perquè pre­fe­riríem des­truir la ciu­tat abans que dei­xar-la en mans dels ale­manys”. A la vista d'aques­tes decla­ra­ci­ons pro­me­te­do­res de tanta èpica, la intrèpida peri­o­dista ame­ri­cana,Vir­gi­nia Cow­les (l'única cor­res­pon­sal de la nos­tra guerra civil que havia acon­se­guit fer repor­tat­ges des del camp repu­blicà i del fran­quista) es va afa­nyar a arri­bar a París abans que no ho fes­sin els sol­dats ale­manys. El que es va tro­bar podia ser qual­se­vol cosa lle­vat d'èpica. El seu tes­ti­moni, viu i en directe, des­criu la fugida mas­siva de polítics i citoyens i cons­tata la resistència ine­xis­tent dels fran­ce­sos davant l'entrada tri­om­fal de les tro­pes de Hit­ler. I, tan­ma­teix, no hi ha relat “naci­o­nal” més solemne que el de La Résis­tance, ni himne patriòtic de mobi­lit­zació popu­lar més vibrant que La Mar­sei­llaise. Com s'ho han fet els fran­ce­sos? L'Estat francès ha demos­trat domi­nar magis­tral­ment la vella obser­vació orwe­lli­ana: “Qui con­trola el pas­sat, con­trola el pre­sent. I qui con­trola el pre­sent, con­trola el futur.” El poder sem­pre busca legi­ti­mi­tat a base d'asse­gu­rar-se un relat hegemònic sobre la memòria del pas­sat. El sen­sa­ci­o­nal tes­ti­moni de Vir­gi­nia Cow­les em venia al cap aquest dies amb les polèmiques sobre la patètica estàtua d'un Franco deca­pi­tat al Born; una sen­sació acla­pa­ra­dora que la nos­tra soci­e­tat no té ben endreçat el seu pas­sat i que estem, encara, en ple procés de tirar-nos “memòria col·lec­tiva” pel cap. Avui, el camp de bata­lla és el pas­sat.