La crònica
Tensions pel parc
No és comprensible l'espectacle verbal que han protagonitzat la Universitat i Ajuntament de Girona amb relació als ajuts que les administracions locals volen aportar per evitar la liquidació del Parc Científic i Tecnològic de la UdG (PCT). Amb el concurs de creditors a punt de resoldre, les presses i les accions que han portat a terme fins ara el Patronat, i amb la responsabilitat del rector perquè tot plegat acabi bé, les tensions que es viuen entre administracions no faciliten el diàleg constructiu necessari per arribar a bon port. Les hisendes locals no passen pel millor moment i han fet, des de fa uns anys, els ajustaments econòmics que fixa la llei. En els patronats, els seus membres són també coresponsables de la gestió així com dels seus resultats, tant si són bons com dolents. La seva representació parcial no els eximeix de les conseqüències legals dels seus actes, aprovacions i resolucions hi hagin participat poc o molt. Es tracta també d'una institució que, segons sembla, té deutes amb l'Ajuntament de la ciutat pels impostos de construcció dels tres edificis, encara no liquidats, per una suma equivalent a la que en aquests moments l'Ajuntament està en condicions d'aportar. I aquest tràmit administratiu no es pot fer de qualsevol manera, sinó seguint els procediments que la mateixa llei concursal estableix. I és per això que, no essent aquestes administracions les responsables directes del deute, però sí que ho són com a patrons, considero desproporcionades i injustes les afirmacions de culpabilitat d'un hipotètic fracàs dirigides a la Diputació i a l'Ajuntament de Girona.
Creat per acord del Parlament de Catalunya el 1992, el PCT va construir les seves tres naus, una per una, en un solar inundable cedit per l'Ajuntament de la ciutat. L'eufòria econòmica de la dècada dels noranta, sumada a una planificació estratègica desajustada al moment econòmic actual, ha fet que el PCT s'hagi vist en un carreró amb sortida limitada vistos els incompliments de les aportacions de les altres administracions, l'autonòmica i l'estatal. Un parc que ha sofert, com altres PCT, la fallida de bancs i caixes, la reducció dels ingressos institucionals i la racionalització excessiva de la despesa pública. Ningú hauria pensat que allò que era i és un pol d'atracció tecnològica de la qual es beneficien les empreses i de retop tot el teixit social i econòmic, ha acabat essent un gran maldecap institucional. I malgrat això, la cessió dels solars feta en el seu moment va ser un encert de l'administració local com també ho és ara la voluntat d'aportar, a fons perdut, els recursos econòmics que permetin una resolució favorable del concurs de creditors. I no per això s'han de deixar d'assenyalar les causes de l'actual desgavell i els potencials responsables d'haver deixat que les coses arribessin a aquest punt. Avui, quan les administracions públiques estan sotmeses a auditories anuals i els responsables polítics poden no passar pel seu millor moment, és moment de mesurar més que mai les expressions verbals i facilitar a través del diàleg la màxima col·laboració. El ministeri, principal creditor, en un moment de tens conflicte amb Catalunya, no és probable que permeti una moratòria sobre un crèdit que potser mai recuperarà. I la Generalitat, l'altre creditor, segons el que faci, no sé si seria un bon model per a la resta de PCT de Catalunya. La Cambra de Comerç, la FOEG i la Pimec també hi han de dir la seva com a patrons. Els objectius de transferència de coneixement, recerca, desenvolupament de productes i la reconversió d'empreses cap a la innovació, segueixen essent altament vigents. La societat té moltes mancances socials, educatives i sanitàries que les institucions també han d'atendre de manera justa i equitativa.
