Ascensors públics

La ciu­tat de Girona està assen­tada en els dar­rers repunts del massís de les Gavar­res. La mun­ta­nya arriba i modela les Pedre­res, Montjuïc, Sant Daniel... fins a repo­sar al pla, on es pot visu­a­lit­zar la plena horit­zon­ta­li­tat que for­men els car­rers del Carme, de Ciu­ta­dans i les Balles­te­ries. En arri­bar a la llera de l'Onyar ja s'ha for­mat una superfície fran­ca­ment pla­nera que con­ti­nuarà cap a Salt i altres pobles, fins al lluny.

Per fer asse­qui­bles els relleus d'aques­tes dar­re­res cos­tes, actu­al­ment exis­tei­xen tres ascen­sors públics. Ha cos­tat temps perquè els con­sis­to­ris enten­gues­sin la neces­si­tat de sal­var les diferències de nivell, sobre­tot pen­sant en la gent gran, les per­so­nes que por­ten cot­xets de cri­a­tura i altres neces­si­tats.

El pri­mer ascen­sor públic va ser el de la pujada de Sant Martí, al cos­tat de la seu de la Dipu­tació. És com­par­tit amb pisos pri­vats, i s'uti­litza en gran manera pels alum­nes que han d'acce­dir a la uni­ver­si­tat. L'hora punta és a les nou del matí, quan nois i noies en lloc de pujar a peu fan ser­vir aquell mitjà mecànic. Però és lamen­ta­ble per les cons­tants esco­me­ses dels vàndals –diguem-ho així– que han dei­xat l'inte­rior de la cabina com un cromo de gra­fits. Cons­tant­ment les pin­ta­des no hi fal­ten, se sobre­po­sen i pres­ten una espe­cial atenció a embru­tir els números de les plan­tes fins a tapar-los, perquè sigui més difícil ende­vi­nar quin botó cal tocar. S'espat­lla sovint, segu­ra­ment per tots els atacs que rep, i es tem que qual­se­vol dia no esde­vin­gui irre­pa­ra­ble.

Un altre ele­va­dor està ins­tal·lat al con­junt d'habi­tat­ges Sant Daniel, al barri de Vila-roja. Aquest es va cons­truir recent­ment, és ele­gant i fun­ci­o­nal, i con­vin­dria que els giro­nins el cone­gues­sin, ja que és un exem­ple de com es pot sal­var una distància tant en ver­ti­cal com en horit­zon­tal. Es con­serva impe­ca­ble per una raó: només poden acce­dir-hi els qui tenen una clau que es faci­lita als resi­dents. Tota l'altra gent es queda –ens que­dem– amb un pam de nas, i cal pujar a peu. La seva uti­li­tat és limi­tada: la majo­ria dels qui hi habi­ten ja tenen automòbil.

I ara fa uns dies ha entrat en ser­vei un altre ascen­sor, molt cris­tal·lí, que salva la pujada entre l'ins­ti­tut Vicens Vives i el barri de Vista Ale­gre. S'espat­lla sovint, segons ens diuen, i la distància és curta. Mol­tes per­so­nes con­ti­nuen fent ser­vir les esca­les. És útil perquè molts veïns dei­xen el cotxe a baix, als impro­vi­sats –i bruts– apar­ca­ments del Palco dels Sas­tres, i acce­dei­xen a dalt.

Con­vin­drien més ascen­sors. És impres­cin­di­ble al barri de Montjuïc, que sofreix un aïlla­ment crònic de la resta de la ciu­tat. Han pas­sat massa anys perquè s'ignori aquesta neces­si­tat, i seria hora d'abor­dar-ho.