Convidats

La lluita per esta­blir els límits del propi ter­ri­tori és un impuls ances­tral de l'espècie humana. Per això, al rebost dels ter­rors poten­ci­als hi tenim guar­dat el dels con­vi­dats que no se'n van quan toca. S'ha aca­bat el sopar i els hos­tes no mos­tren cap símptoma de voler mar­xar. Pànic. El Nobel Harold Pin­ter va explo­rar a fons aques­tes situ­a­ci­ons i les con­seqüències que se'n deri­ven en múlti­ples obres tea­trals. El con­vi­dat que esdevé un intrús, com el ser­vent que ocupa el lloc de l'amo, sug­ge­rei­xen fins a quin punt no hi ha segu­re­tats quan algú gosa tren­car les con­ven­ci­ons soci­als. En aquest ter­reny tot penja d'un fil. Aquests dar­rers dies han estat notícia casos en els quals el con­vi­dat es con­ver­teix en okupa de casa teva. Una pare­lla de les Fran­que­ses del Vallès han hagut d'expli­car el seu cas als mit­jans de comu­ni­cació per veure si acon­se­guien, final­ment, alli­be­rar-se d'una con­vi­dada roman­cera. Ja se sap que el peix i els visi­tants al cap de tres dies comen­cen a fer mala olor. La sem­pre irònica Jane Aus­ten parla en una novel·la d'una visita que va resul­tar deli­ci­osa, per­fecta, “perquè va durar poquíssim”. N'hi ha que, com Groucho Marx, adver­tei­xen d'entrada i sense embuts a la pos­si­ble víctima: “Sóc un con­vi­dat espe­ci­al­ment des­a­gra­da­ble i menjo com un vol­tor. Des­gra­ci­a­da­ment, els meus defec­tes no s'aca­ben aquí.” Quan es parla clar les recla­ma­ci­ons poste­ri­ors no tenen força i si encara es quei­xen se'ls pot acu­sar, legítima­ment, de fer vic­ti­misme. Ara, quan ha pas­sat per casa un con­vi­dat que ha tren­cat les nor­mes implícites de l'hos­pi­ta­li­tat rao­na­ble se li ha de fer saber que ja no serà ben­vin­gut. Una manera ele­gant de fer-ho pot ser dir-li que el tor­na­reu a con­vi­dar algun dia que no tin­gui tant de temps per que­dar-se. Ja es veu que aquesta columna està con­dem­nada a anar a parar a algun comen­tari d'Oscar Wilde. El va fer a un pesat que es van­tava de les cases on l'havien con­vi­dat: “Et crec, et crec. Em consta que has sopat a totes les cases de Lon­dres... una vegada.”