Igualtat o expropiació?

Hi ha un aspecte clau que uneix les esquer­res i les dre­tes. La vella i la nova política. La que no se'n va i la que no arri­barà. Cal aug­men­tar la des­pesa pública, cal con­tro­lar el dèficit, poc o molt, i, per tant, cal acon­se­guir més ingres­sos. Ingres­sos públics vol dir més impos­tos. En aquesta part del món més sen­sat la gent decent té clar que hi ha d'haver tan­tes pres­ta­ci­ons soci­als com pugui ser. I que tot­hom ha de pagar impos­tos d'acord amb els seus guanys. La gent decent té clar també que, efec­ti­va­ment, l'Estat ha de vet­llar perquè pre­val­gui el cri­teri d'igual­tat. Amb accés uni­ver­sal a la sani­tat o a l'ense­nya­ment. Al progrés. Però la gent més sen­sata sap també que això s'acon­se­gueix amb equi­li­bris. Si “els rics”, que sem­pre acaba volent dir els con­tri­bu­ents que cotit­zen, paguen massa, dei­xen de ser “rics”. Lla­vors s'acon­se­gueix “la igual­tat” a la cubana. Per baix. Empo­brint la població. I una soci­e­tat pobra és una soci­e­tat que, en efecte, ha acon­se­guit “la igual­tat”, però que no pot garan­tir les pres­ta­ci­ons soci­als que ara es con­si­de­ren, en aquesta part del món, irre­nun­ci­a­bles. Hi ha gent que quan diu “igual­tat” vol dir real­ment “expro­pi­ació”. Govern de l'Estat i Gene­ra­li­tat qua­dren pres­su­pos­tos i dèficit aquests dies amb una rifa d'impos­tos. La vari­e­tat de pro­pos­tes es fa infi­nita. Aca­ba­rem pagant més. Tots. No només “els rics”. Fins ara els par­tits es dife­ren­ci­a­ven per si apu­ja­ven les taxes del tabac o l'impost de suc­ces­si­ons. Ara ni això. Ara tots volen apu­jar-ho tot.