L'olor

Hi ha l'olor. Sovint ho obli­dem, però hi ha aquesta vida invi­si­ble que neix només per ser flai­rada. No hi ha existència més breu, ni carícia més sub­til, ni rea­li­tat tan intensa.

Ho des­co­breix l'urba­nita de narius obtu­rats quan després de con­duir cent quilòmetres lluny de la gran massa de ciment deci­deix abai­xar la fines­treta del cotxe i el sorprèn la flaire del verd intens, quan és pri­ma­vera, la fragància del groc piga­llat de vio­leta, si és estiu, la sim­fo­nia d'olors dels colors quan van a jóc, a la tar­dor, o la pes­si­gada als narius de la merda, quan és temps de femar.

Ho des­co­breix també el fora­vi­ler quan un dia s'equi­voca i deci­deix bai­xar a la ciu­tat i s'adona que l'olor de l'asfalt ofèn encara més que el per­fum de porc que emana de les gran­ges on s'engrei­xen els ani­mals que després es men­ja­ran en aque­lla ciu­tat.

Ho expli­quen també aquells que durant anys no han pogut tre­pit­jar el car­rer, com els pre­sos el pri­mer dia que recu­pe­ren la lli­ber­tat. El món els entra pels ulls però sobre­tot pels narius, amb un impacte olfac­tiu que els fa des­co­brir tot allò que la con­demna els ha tin­gut segres­tat. La vida fa olor, sí. La no-vida de les pre­sons, no, és una podri­dura que de tant fer-se pre­sent acaba sent invi­si­ble.

Fa olor la feli­ci­tat, que és olor de net, i fa olor el dolor, que put a brut. Fa olor l'amor, l'olor dels cos­sos entre­gats al com­bat de l'amor, i fa olor la mort, l'olor dels cos­sos entre­gats a la des­in­te­gració. Però sobre­tot fa olor la vida, perquè quan no queda res més, quan tot es fa invi­si­ble, quan tot es fa silent, quan tot s'esborra, ales­ho­res queda l'olor, l'olor del pre­sent i també l'olor dels records; perquè l'olor és vida.