Vuits i nous
Caran d'Ache i Alpino
El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i la Cooperativa Jordi Capell, que administra la botiga de coses boniques situada a la planta baixa de l'edifici social dels arquitectes catalans a la plaça Nova de Barcelona, han organitzat conjuntament un concurs infantil d'idees sobre Barcelona que té de premi un lot de productes Caran d'Ache. Caran d'Ache! Els Reis, avui, ens duien una capsa de llapis de colors Caran d'Ache, encara que no l'haguéssim demanada. Hi havia dues classes de llapis de colors: els de batalla i ús escolar, que es deien Alpino i anaven envasats en capses de cartó, i els de mantenir a casa, que es presentaven en uns lluminosos estoigs metàl·lics, que eren caríssims i que duien l'enigmàtic nom de Caran d'Ache. El nom suggeria una procedència estrangera, i més tard vam saber que els llapis eren suïssos i que Caran d'Ache no era un mosqueter d'Alexandre Dumas sinó un dibuixant francès o, escrit seguit, “llapis” en rus. La discriminació es manté: quan entro en una papereria a comprar un bloc o un bolígraf, veig als prestatges de material escolar capses d'Alpino; quan passo per davant d'una botiga que ven material per a pintors professionals o en potència em quedo un moment a l'aparador observant els estoigs de Caran d'Ache. Vint-i-quatre llapis en renglera, inclòs el de color blanc. Els Alpino no tenien el color blanc. Per què l'havíem de fer servir? Corria la fama que als Alpino se'ls trencava la punta a la mínima pressió. Ho puc confirmar: se'ls trencava. El que no puc dir és si els Caran d'Ache eren més consistents perquè eren tan reverenciats i tan protegits pels pares que gairebé no els tocàvem. Em sembla que per casa corre una capsa de Caran d'Ache. Em sembla també que si l'obrís trobaria els efectius gairebé intactes. El color blanc, segur. El llapis blanc era per al paper negre, però no gastàvem aquestes sofisticacions suïsses. Quan van arribar els papers de colors ja no pintàvem res.
Alpino i Caran d'Ache. Tot estava en el nostre món duplicat: el pare i la mare, les monges i els capellans, el cel i l'infern, la Coca-Cola i la Pepsi-Cola, la maquineta i el puntax, la carn i el peix, la dictadura i la democràcia, el mar i la muntanya, Tintín i Asterix. De vegades et feien triar: “el pare o la mare?”, “va, la Coca-Cola o la Pepsi-Cola? “Els Beatles o els Rolling?” “Raimon o Serrat?” “La Unió Soviètica o els Estats Units?” La democràcia. “El blanc o el negre?”
El ros. Els Reis, estranyament, es mantenien al marge de la dualitat regnant, perquè eren senars. “El ros o el blanc?” El negre. Eren l'essència dels figurants infantils i ja prefiguraven la complexitat adulta. Es veia que els Reis no podien ser els pares perquè els pares ens aprovisionaven d'Alpino i els Reis portaven Caran d'Ache.
