Conflictes de cada dia

Acaba de publi­car-se un lli­bre alta­ment reco­ma­na­ble. Els nos­tres con­flic­tes de cada dia (Ed. del Ser­bal), de la colo­menca M. Helena Tolosa, psi­co­pe­da­goga, logo­peda i amb una llarga experiència en el camp docent (http://​mhe​lena​tolo​sa.​com). Com diu el pro­lo­guista, Víctor Küppers –con­sul­tor i pro­fes­sor de IESE–, “no és un lli­bre qual­se­vol”. I tant que no. És un lli­bre que, com diu el mateix Küppers, “t'aju­darà a ser més bon pare, més bona mare i millor per­sona”. De lli­bres per aju­dar a tran­si­tar per la pater­ni­tat n'hi ha uns quants al mer­cat edi­to­rial. Ara bé, que facin una exhaus­tiva casuística dels con­flic­tes domèstics (tal com els antics romans feien dels con­flic­tes civils) no en conec cap més. “En Damià no sap pre­pa­rar-se la bossa de bàsquet i la mare...” “La Lluïsa ha ron­di­nat una mica [perquè no li enge­guen la tele­visió al matí] i la mare ha fet una mirada de ja li pas­sarà...” “La Marina vol con­vi­dar una ami­gueta a casa i els pares sem­pre li diuen que no...” Per a cada cas hi ha un rao­na­ment i una pers­pec­tiva de com trac­tar-lo. Un magnífic tre­ball d'obser­vació, de com­pi­lació i d'esque­ma­tit­zació. Onze capítols ente­ne­dors i lúcids.

Mirin, no sé pas què dir-los. Els pares d'avui han de pas­sar per lec­tu­res com aquesta? Fa uns anys vol­tava un lli­bre que com­pi­lava els records esco­lars d'infància de grans per­so­nat­ges de Cata­lu­nya. Sem­pre recor­daré l'enfo­ca­ment d'Heri­bert Bar­rera sobre l'exces­siu psi­co­lo­gisme dels mes­tres d'avui. Venia a dir que abans el mes­tre et cla­vava un mas­te­got i (aquesta frase me la sé de memòria) “un cop pas­sat, pas­sat”. Per con­tra, deia, avui tor­tu­ren el vai­let amb refle­xi­ons i més refle­xi­ons fins a dei­xar-lo exhaust. Hi estic d'acord. De manera que, en prin­cipi, jo no seria pas par­ti­dari d'impor­tar el psi­co­lo­gisme a les cèl·lules fami­li­ars. Ara bé, l'altre dia vaig escol­tar com un pare li deia això al seu fill que ron­di­nava i ron­di­nava perquè no volia anar a l'escola: “A veure si l'hòstia que he de fotre a la senyo­reta te l'aca­baré fotent a tu...”

Davant d'un cap­gi­ra­ment d'acti­tuds i de valors tan mani­fest, pot­ser sí que val la pena reco­ma­nar als pares que lle­gei­xin la casuística de l'autora. Jo prou que rega­la­ria el lli­bre al pare esmen­tat, però, saben què? Em fa por que l'hòstia no me l'acabi fotent a mi. Perquè no sé pas si un cop pas­sada, pas­sada esta­ria.