La fallida

Aquest és un terme antic que figura en els dic­ci­o­na­ris de la llen­gua i que sig­ni­fica “que un comer­ci­ant deixa de pagar els seus cre­di­tors”. Es diu: “Ha fet fallida.” Hi ha molta lite­ra­tura sobre el tema. Quan una família benes­tant es decla­rava en fallida, la cons­ter­nació i l'escàndol l'acom­pa­nyava perquè supo­sava per­dre una posició ben vista per la soci­e­tat per pas­sar a una altra de més gal­dosa. La por del “què diran!” pla­nava damunt dels afec­tats. El terme va deri­var després en “sus­pensió de paga­ments” i, actu­al­ment, en la llei de “con­curs de cre­di­tors”, que ha expe­ri­men­tat en el temps modi­fi­ca­ci­ons sig­ni­fi­ca­ti­ves. L'expe­di­ent suposa sol·lici­tar l'empara de la justícia per tal de poder pagar “orde­na­da­ment” els deu­tes. Anti­ga­ment, només s'hi podien aco­llir els comer­ci­ants. Ara és apli­ca­ble a tot­hom –fins i tot als par­ti­cu­lars– que no pot aten­dre els seus com­pro­mi­sos. El propòsit de la llei és aju­dar l'afec­tat a reha­bi­li­tar-se i con­ti­nuar l'acti­vi­tat, però la majo­ria d'aquests pro­ce­di­ments aca­ben amb la liqui­dació i la des­a­pa­rició de l'empresa. I els cre­di­tors per­dent els seus drets.

La crisi i la falta d'expec­ta­ti­ves ha dis­pa­rat el nom­bre i la importància d'aques­tes situ­a­ci­ons. El jut­jat mer­can­til de Girona, pre­si­dit pel magis­trat Hugo Nova­les, és el que té cura des de fa temps d'aquests expe­di­ents. Val a dir que a aquest jutge li va tocar una part molt dura de la judi­ca­tura, perquè men­tre que altres juris­dic­ci­ons supo­sen gai­rebé sem­pre inter­ve­nir en fets pas­sats, els con­cur­sos de cre­di­tors trac­ten d'ele­ments vius, de col·lec­tius en situ­ació difícil, i de la necessària coherència per tro­bar el final menys traumàtic pos­si­ble. El dia que sa senyo­ria es jubili –encara li fal­ten molts anys– ben segur que podria escriure unes memòries suco­ses dels afers que s'ha vist obli­gat a diri­mir; encara que els magis­trats se solen endur els secrets dels suma­ris a la tomba...! Girona ha estat pio­nera en ini­ci­a­ti­ves que no han reei­xit. En supòsits que no s'han donat. Per això les enor­mes sumes de diners que s'han per­dut, tant per part dels deu­tors com dels seus cre­di­tors durant aquests dar­rers anys.

Sem­bla que actu­al­ment el nom­bre de falli­des va de baixa. Però sobre les tau­les del jut­jat que­den mul­ti­tud d'expe­di­ents. I la llei és dura amb els incom­pli­dors que no han dema­nat a temps l'estat d'insolvència, o que han fet mani­o­bres pre­con­cur­sals. Hem pogut lle­gir sentències sobre admi­nis­tra­dors que tal vegada no van pon­de­rar prou bé els seus drets i els seus deu­res. Sem­pre ens ha sem­blat vital que hom tin­gui cura del que suposa posar-se al damunt la càrrega d'admi­nis­tra­dor de béns ali­ens, perquè es pot veure per­ju­di­cat per la pròpia inconsciència. Sobre­tot, pre­ve­nir-se a temps.