Pecador i assassí

Vet aquí que un es dis­posa a esmor­zar tran­quil·lament i a la pri­mera mos­se­gada s'ennu­ega en lle­gir el titu­lar del diari. Acabo de lle­gir que ben aviat em con­ver­tiré en un «peca­dor públic». Ostres!! Això deu ser molt greu, i tot seguit lle­geixo el reguit­zell d'adjec­tius que el senyor capellà Juan Anto­nio Martínez Camino (bon segon cognom, sí senyor!) atri­bu­eix i dedica a aquells que dona­rem suport a la llei de l'avor­ta­ment i ens adver­teix que «estarán en pecado mor­tal público y no pue­den ser admi­ti­dos a la sagrada comunión». Res­piro més tran­quil, perquè mal­grat com una nova inqui­sició l'església m'ator­gui el fet de ser peca­dor públic, no pas­sarà d'aquí, no hi haurà ni tor­tu­res físiques, ni befa pública, ni des de la trona es mal­par­larà amb els noms i cognoms dels peca­dors per a escarni públic; sim­ple­ment no podré anar a par­ti­ci­par en la comunió. Bé, si només és això, rai.

Les ingerències històriques de l'església en la política són ja moneda de curs habi­tual al nos­tre país on, en un moment de la seva història, política i religió van esde­ve­nir com una sola cosa, cre­ant un naci­o­nal­ca­to­li­cisme que avui con­ti­nua encara essent majo­ri­tari entre deter­mi­nada jerar­quia, sobre­tot aque­lla que està més pro­pera a l'ine­fa­ble car­de­nal Rouco- Varela, el més bri­llant defen­sor de les posi­ci­ons més reac­cionàries de l'església. Res a dir que els bis­bes i cape­llans vul­guin mar­car el camí de l'adoc­tri­na­ment entre els seus feli­gre­sos, però inten­tar mar­car l'agenda legal i política d'aquells temes que han de ser objecte de legis­lació ens sem­bla fora de lloc i ina­de­quat en els temps que vivim. Però tran­quil·litza (per allò de quants més siguem més riu­rem) que es pugi deduir que la majo­ria dels dipu­tats i dipu­ta­des de tots els par­tits deuen estar en pecat públic (per sort també ha dit que no serem exco­mu­ni­cats. Quin detall!) perquè de la meva memòria del cate­cisme recordo (pot­ser m'equi­voco) que es pot pecar per acció o per omissió. Per tant, aquells par­tits que no han apro­vat l'avor­ta­ment però quan han gover­nat no l'han supri­mit, han pecat també. Esta­ria bé que el capellà Sr. Martínez Camino ho aclarís. Sim­ple­ment per al nos­tre conei­xe­ment.

Assu­meixo que seré un peca­dor públic, però hores més tard el pre­clar, pro­hom i patri­ota Sr. Josep Sánchez Lli­bre m'acusa d'assassí, d'assassí d'esta­tuts –matiso–, perquè votem a favor de la LOFCA. Ja el van res­pon­dre ade­qua­da­ment. Hi ha llen­guatge que mal­grat s'usi metafòrica­ment fa una mica de basarda sen­tir-lo. Perquè la majo­ria de les vega­des les parau­les s'asso­cien a acci­ons con­cre­tes i encara que sàpigues que la intenció no és ofen­dre (o sí, vés a saber) algu­nes expres­si­ons aca­ben cre­ant un cert des­as­sos­sec. Pots estar a favor o en con­tra d'una idea, d'una pro­posta, pots creure que el que tu dius és millor que el que diuen altres, però tot té un límit i crec que segu­ra­ment el Sr. Sánchez Lli­bre el va tras­pas­sar, i vull creure que sense voler. Hi ha un moment en què quan veus que hi ha pro­pos­tes que superen àmpli­a­ment el que tu has fet, quan el sis­tema de finançament que es va pac­tar per més mala­ment que vagi serà molt millor del que van pac­tar CiU i PP, quan veus que altres han obtin­gut un èxit per al país que tu no vas ser capaç de tenir, suposo que a aquells que es cre­uen tenir el patri­moni del país se'ls remou l'estómac i només es que­den tran­quils amb l'exa­brupte, l'his­tri­o­nisme i la pre­sumpta indig­nació cap als altres, aquells que, no sense esforç, han acon­se­guit pac­tar un nou finançament, que pos­si­ble­ment no sigui el defi­ni­tiu, però que és molt millor del que hi havia fins avui, del qual en té una certa part de pater­ni­tat el Sr. Sánchez Lli­bre.

Arren­gle­rar-se amb el PP, par­tit que ha recor­re­gut l'Esta­tut, sem­bla que no li fa res al Sr. Sánchez; està en el seu dret de fer-ho, el tac­ti­cisme no té límit per a alguns i, sota l'efer­vescència de sidral dialèctic, s'amaga la inca­pa­ci­tat d'assu­mir que hi ha subs­tan­ci­als millo­res en el finançament, i per comp­tes d'afe­gir-s'hi, crítica­ment si es vol, se'n situen al marge cre­ient que en trau­ran rèdits elec­to­rals, que és una acti­tud legítima però poc res­pon­sa­ble. Pot­ser sí que els obtin­dran, els rèdits, però amb això des­con­cer­ten una deter­mi­nada opinió. Cal veure els suports que ha obtin­gut el nou finançament des de l'ano­me­nada soci­e­tat civil i pre­gun­tar-se si tots aquests també són «assas­sins d'esta­tuts».

A vega­des els exces­sos ver­bals ama­guen la impotència, la inca­pa­ci­tat per tro­bar argu­ments vàlids, o són volàtils cor­ti­nes de fum davant de no voler reconèixer en els altres l'èxit que no vas ser capaç d'acon­se­guir tu. La rea­li­tat s'impo­sarà i es demos­trarà que el sis­tema nou de finançament fun­ci­ona, mal­grat el Sr. Sánchez, que, aquest cop, ha per­dut els papers; espero que no passi gai­res vega­des més.

Peca­dor públic i assassí d'esta­tuts en un mateix dia. Uf, va dir ell!