Erasmus

No es conei­xien de res. Esta­ven con­tents, emo­ci­o­nats i expec­tants. Varen arri­bar tots amb la il·lusió del que comença una aven­tura nova en una ciu­tat nova amb un idi­oma nou i un nou habi­ta­cle... La nove­tat els per­met ser per­so­nes ver­ges d'història. Sense llas­tos de cap tipus. En molt poc temps han acon­se­guit un clima de com­pli­ci­tat que els ager­mana i se'ls nota en totes les con­ver­ses, ges­tos i detalls que tenen entre ells. S'expli­quen inti­mi­tats que fa temps no expli­ca­ven a ningú, viuen amb una gran inten­si­tat tots els moments com­par­tits.

Com a espec­ta­dora pri­vi­le­gi­ada al vol­tant d'una taula som­ric veient com ana­lit­zen el pri­vi­legi de ser on són, com s'aju­den fent-se d'escuts dels pos­si­bles con­flic­tes que els puguin sor­gir, com són còmpli­ces en històries pri­va­des que no em per­ta­nyen... Els fan il·lusió els detalls d'un sopar ines­pe­rat que té tocs de família i valo­ren una taula ben parada que els retorna, per un moment, a una rea­li­tat caso­lana llu­nyana.

Les seves con­ver­ses són cada vegada més adul­tes, s'aju­den donant-se savis con­sells. Han cres­cut, es sen­ten més segurs, més capaços. Han après a ges­ti­o­nar els pro­ble­mes, pre­nen deci­si­ons i es sen­ten ja inte­grats en un món que no era el seu.

Es saben forts, capaços, joves, impe­tu­o­sos i apas­si­o­nats.

Són de tot arreu, i la nor­ma­li­tat d'aquesta bar­reja de rea­li­tats els està fent més experts. Aquesta plu­ra­li­tat de mons, d'idees i de reli­gi­ons els farà ser més tole­rants i gene­ro­sos. Es con­vi­den entre ells a Bil­bao, Madrid, Ala­cant, Bar­ce­lona, Lon­dres, Milà, Tel Aviv... s'han fet amics. Alguns ho seran per sem­pre. Eras­mus a París.