Cada cop més vells

Tinc per cos­tum mirar les esque­les, i el pri­mer que em fixo és en l'edat, a no ser que conegués el difunt. Quant més pro­pera més iuiu, quant més llu­nyana, més espe­ran­ces. Aquest hivern ha estat pròdig en car­to­li­nes, algu­nes fins i tot amb foto (les noves tec­no­lo­gies ja for­men part del més enllà), i només cal mirar la llista de defun­ci­ons de la premsa comar­cal. Recordo que quan era jove n'hi havia poques que el pro­ta­go­nista passés dels vui­tanta anys. Actu­al­ment, si la per­sona morta no hi arriba la gent comenta ‘'era prou jove, encara'', els qui moren pas­sats els noranta cada cop més són majo­ria. N'hi ha, però, que no els agrada posar l'edat.

Fa pocs dies, en vaig veure una on no hi cons­tava l'edat de la difunta. De fet, tam­poc calia, hi deia que era vídua, que tenia set fills, set gen­dres, néts, besnéts i fins i tot hi figu­rava el nom de dues cui­da­do­res. Tot i no cons­tar l'edat, que­dava clar que es trac­tava d'una per­sona molt vella, la qual cosa feia pen­sar que el traspàs segu­ra­ment s'hau­ria produït per un fet natu­ral.

No acabo d'enten­dre això de no posar l'edat a les esque­les. Qui ho deci­deix? Ella, que és a la dar­rera pre­gunta? Els lle­gats? El notari? O l'últim desig? Resulta curiós que quan mor algú rela­ti­va­ment jove, l'edat gai­rebé sem­pre hi consta, ara bé, morint-se pas­sats els noranta, no sé de què ser­veix ama­gar-ho, perquè jo, als meus sei­xanta anys no em faria res morir-me pas­sats els noranta. Si moro ara, tot­hom s'afa­nyarà a lle­gir l'edat que tenia i comen­tar ‘'que jove que era''. Pas­sats els noranta, tot­hom pen­sarà que ja em tocava.

Les noves tec­no­lo­gies i els temps, a banda d'allar­gar més la vida per qüesti­ons d'ali­men­tació, higi­ene, etcètera, també han impo­sat que a banda dels cognoms, també puguem veure qui era el difunt amb una foto mida car­net a tot color, tot i que hi ha qui fa trampa i la foto que s'hi posa és evi­dent que no cor­res­pon a l'edat que figura a l'esquela. La foto és molt més antiga que la defunció. Abans, impri­mir en qua­dri­cro­mia resul­tava caríssim i la gent, amb els cognoms i l'edat, n'havia de tenir prou per ima­gi­nar-se com era. Ara, en un moment, podem veure un ros­tre ria­ller damunt el seu nom i l'edat que tenia quan se'n va anar a l'altre barri.