Caçadors de caps

És una figura apa­re­guda fa pocs anys. El terme que dona títol a l'arti­cle és la tra­ducció directa de head­hun­ters, el nom que apli­ca­ven les tro­pes ame­ri­ca­nes, durant les guer­res con­tra els indis, als caçadors que por­ta­ven les cabe­lle­res dels ene­mics vençuts pen­ja­des a la cin­tura. Com que a Espa­nya no hi ha hagut indis i les guer­res s'han fet con­tra els moros o con­tra els cata­lans, aquí la tra­ducció és cer­ca­ta­lents, que té un toc més digne. Aquests pro­fes­si­o­nals tenen un estoc de direc­tius qua­li­fi­cats que bus­quen feina o una feina més ben remu­ne­rada, i ate­nen els empre­sa­ris que bus­quen talent i els pre­sen­ten el catàleg d'opor­tu­ni­tats. El caçador de caps cobra una comissió sobre els ingres­sos que obtindrà el seu reco­ma­nat.

Un defecte d'aquests des­pat­xos és que només s'adre­cen a per­so­nes amb capa­ci­tat d'ocu­par els pri­mers nivells en una empresa. No hi ha oferta de per­so­nal obrer, de caps de secció ni de caps de màqui­nes. Aquests s'han d'espa­vi­lar pel seu compte o bé anar a les ofi­ci­nes ofi­ci­als d'ocu­pació. La prin­ci­pal raó d'aquesta dis­cri­mi­nació és que es busca l'excel·lència, i el per­so­nal sub­al­tern no és excel·lent, per defi­nició. Una con­seqüència d'aquest esquema és que els caçadors de caps només acon­se­guei­xen els alts càrrecs de les empre­ses –cata­la­nes, cas­te­lla­nes o ame­ri­ca­nes– i que la seva manera política de pen­sar es deu acos­tar a la del pre­si­dent dels Estats Units. No m'ima­gino un caçador de caps d'esquer­res, ni tan sols soci­al­demòcrata.

A la llarga, no em sor­pren­dria que a les empre­ses indus­tri­als fos­sin els robots els que subs­tituïssin els tre­ba­lla­dors no qua­li­fi­cats –ja ho fan, en molts sec­tors– i els càrrecs direc­tius. Aquells que serien de difícil subs­ti­tució són els tre­ba­lla­dors qua­li­fi­cats i els càrrecs direc­tius de segona línia, que han de tenir una ima­gi­nació i una capa­ci­tat d'adap­tació que jutjo difícil que puguin assi­mi­lar els robots. En el cas dels direc­tius, l'empre­sari dema­narà a un robot que parli llengües, que hagi assi­mi­lat els con­cep­tes tècnics de les esco­les d'empresa, que tin­gui experiència en ERO –o sigui, en aco­mi­a­da­ment de per­so­nal– i, per sobre de tot això, que tin­gui una alta capa­ci­tat per gua­nyar diners. Un robot ho podria fer. Al cap i a la fi, es tracta de tre­ba­llar amb un capi­tal ade­quat i un bon pro­ducte, que han de pro­por­ci­o­nar els pro­pi­e­ta­ris. La resta és un pro­blema de sumar i res­tar: preu de matèries pri­me­res, des­pe­ses del per­so­nal obrer i admi­nis­tra­tiu, preu del pro­ducte manu­fac­tu­rat, càlcul de les des­pe­ses vin­cu­la­des a la venda, amor­tit­zació de la maquinària i d'ell mateix...

Aquest robot serà útil per a la majo­ria de les empre­ses, amb algu­nes excep­ci­ons. No ho serà, per exem­ple, per a les empre­ses rela­ci­o­na­des amb la cul­tura, ja sigui una edi­to­rial o bé la direcció del Liceu, del Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya o del Museu d'Art Con­tem­po­rani. Hau­rem d'espe­rar algu­nes gene­ra­ci­ons més per veure robots que dis­tin­gei­xin entre una novel·la de Joan Sales i una de policíaca d'un detec­tiu suec, que tin­guin la capa­ci­tat de rela­xar-se amb un con­cert de piano de Mozart, etc., etc.

L'arti­cle està escrit amb iro­nia, que és una vir­tut que tenim els cata­lans que ens per­met dir coses amb un to que no seria accep­ta­ble en un con­text no irònic. Espero que els lec­tors sàpiguen dis­tin­gir la iro­nia amb bona fe d'algu­nes veri­tats com tem­ples. Amén.