Menyspreu d'una llengua

El dia que la vice­pre­si­denta del govern espa­nyol, Soraya Sáenz de San­ta­maría, va venir a beneir la can­di­da­tura del “Sant Jordi a Cata­lu­nya, la festa del lli­bre i de la rosa” com a patri­moni imma­te­rial de la Unesco em va cri­dar l'atenció una cosa: de totes les referències que va fer al món de l'edició a Bar­ce­lona, només una estava rela­ci­o­nada amb la lite­ra­tura cata­lana: quan va esmen­tar el gran edi­tor Jaume Vall­corba, fun­da­dor de Qua­derns Crema i d'Acan­ti­lado. Per la resta, no hi va haver ni un sol moment, ni un, que es fes venir bé per evo­car cap escrip­tor en català ni cap lli­bre en català. Res. Ni quan va recor­dar la data del 23 d'abril i el seu vin­cle lle­gen­dari amb Shakes­pe­are i Cer­van­tes no va poder apro­fi­tar per que­dar mig bé i dir, de pas­sada, que Josep Pla havia mort el Dia del Lli­bre. No va voler ni dis­si­mu­lar l'abso­lut menys­preu que supu­ren cap a la llen­gua i la lite­ra­tura cata­la­nes. Tota ocasió és bona per fer-lo evi­dent, fins i tot quan, jus­ta­ment, venen a par­lar de Sant Jordi. Tota opor­tu­ni­tat és bona per trac­tar la llen­gua cata­lana (i per tant, lec­tors, autors, lli­bre­ters, edi­tors, una expressió cul­tu­ral...) com si fos de segona divisió, paper per eixu­gar el terra després de fre­gar. En canvi, oh casu­a­li­tat, va men­ci­o­nar Var­gas Llosa recor­dant que bé que s'hi vivia, a la Bar­ce­lona dels anys setanta. Si resul­tarà que amb Franco vivien millor i amb el català pro­hi­bit, arra­co­nat i tan­cat a casa, també.