La Juanita

El 1995 l'arqueòleg Johan Rein­hard va tro­bar a tocar del cràter de l'Ampato, prop de Cusco, capi­tal de l'imperi inca, el cos con­ge­lat d'una nena. Va ser exa­mi­nat per una uni­ver­si­tat nord-ame­ri­cana i es va esta­blir que havia estat víctima d'un sacri­fici ritual, pro­ba­ble­ment entre el 1400 i el 1450. De la nos­tra era. Tenia uns dotze anys i, en vida, havia estat ben ali­men­tada. El dia abans de la mort havia deju­nat. Un cop molt fort al front li havia cau­sat la mort. Perquè no en sentís el dolor havia estat nar­co­tit­zada. Una vegada morta se la va dis­po­sar en posició fetal. El rigor mor­tis va fer que en l'ope­ració de doblec se li tren­ques­sin els genolls. La Jua­nita, dita així en home­natge al seu des­co­bri­dor, es troba ara en un museu d'Are­quipa, vol­tada de l'aixo­var amb què va ser enter­rada i tan­cada en una urna trans­pa­rent que la manté a dinou graus sota zero. Se suposa que ella i els qui l'havien de sacri­fi­car havien sor­tit del llac Titi­caca. D'allí al peu del volcà, un autobús d'ara triga vuit hores a cobrir la distància. Van cami­nar, doncs, dies i nits. Se suposa que va ser oferta al déu sol. Se suposa que des de menuda havia estat pre­pa­rada per morir d'aquesta manera. Se suposa... Inter­rogo el guia del museu: “Els inques van des­conèixer l'escrip­tura i, per tant, tot són con­jec­tu­res i supo­si­ci­ons; ara: par­lem de fa cinc-cents anys, posem-ne sis-cents. No són tants. No queda ningú, entre la població indígena, que hagi here­tat la memòria de les anti­gues savi­e­ses i ens pugui treure de dub­tes?” Em diu: “El tall produït per la con­questa espa­nyola va ser radi­cal i tot ha que­dat obli­dat.” Li he de donar la raó: l'altre dia vaig haver d'expli­car a una jove què era el Via Cru­cis. En dues gene­ra­ci­ons la memòria es perd.

No ens aca­bem de fer el càrrec de la col·lisió cul­tu­ral que aquí es va pro­duir. Els espa­nyols van arri­bar amb les grans cate­drals euro­pees enlles­ti­des, amb Ramon Llull que ja havia fet el fet, amb Leo­nardo en plena acti­vi­tat, amb Shakes­pe­are o Cer­van­tes a punt d'entrar en escena... Es van tro­bar la pre­història: els inques, àgrafs i sense el ferro. La pàtina “civi­lit­zada” no va evi­tar la des­trucció humana i cul­tu­ral. Res a cele­brar el 12 d'Octu­bre, evi­dent­ment. Però “el bon sal­vatge” sacri­fi­cava nens. Hi ha mol­tes més Jua­ni­tas, dalt dels cràters dels vol­cans, que ens miren amb els ulls glaçats.

A l'illa Taquile del Titi­caca, dos mil indígenes viuen, can­ten i con­fec­ci­o­nen ves­tits segons els patrons ances­trals. Par­len només quítxua. No tenen llum. Un home inves­tit d'auto­ri­tat vet­lla pel com­pli­ment dels tres pre­cep­tes inques: “No robaràs, no men­tiràs i no seràs mandrós.” “Aquí no venen la poli­cia ni els jut­ges; la delinqüència és des­co­ne­guda.” Si ells ho diuen... De debò que ningú no sap donar raó del ritual de mort de la Jua­nita, veïna seva?