Objectes identificats

En els últims dies i d’una manera inten­siva he estat aju­dant un amic que acaba de sepa­rar-se. La meva apor­tació ha estat logística, més que no pas anímica. Es trac­tava de tras­lla­dar les seves per­ti­nen­ces des del pis on vivia amb la seva família (dona i dos fills) fins al nou pis de divor­ciat, un apar­ta­ment petit en què quan cau una cullera a terra s’escampa aquell so còncau que només la sole­dat mine­ral sap impo­sar. Men­tre anàvem entrant objec­tes a la fur­go­neta (mobles, roba, pae­lles escros­to­na­des, foto­gra­fies, lli­bres, car­tes...), vaig començar a adver­tir aque­lla taxo­no­mia que anava cris­tal·lit­zant davant nos­tre.

En el repar­ti­ment final del botí d’una pare­lla hi ha objec­tes que no pre­sen­ten cap mesura d’equi­valència, d’inter­canvi just, i que tots dos (ex)mem­bres volen rete­nir perquè divi­dir-los en dues parts seria com ampu­tar el pas­sat. Hi ha una altra gamma d’objec­tes incapaços de sot­me­tre’s a les lleis con­ven­ci­o­nals de la pro­pi­e­tat, perquè són més de qui els va rega­lar que no pas de qui els va rebre en regal (de qui és més, aquest anell que duc i que tu em vas com­prar en aque­lla botiga màgica d’aque­lla nit arcana a Taor­mina?). Després també hi ha objec­tes empes­tats, aquells que cap dels dos (ex)mem­bres de la pare­lla vol endur-se (“No, no, queda-te’l tu, aquest / Ni pen­sar-ho!”): són objec­tes que encrip­ten alguna data del prin­cipi de la des­feta. I hi ha els objec­tes més difícils d’afron­tar: aquells objec­tes que van ser con­ce­buts per a l’amor per­petu i que, per tant, quan la relació s’ha enfon­sat, és com si ells matei­xos s’hagues­sin fos en un miratge con­trari.