Prevaricar

Pre­sent d’indi­ca­tiu: jo pre­va­rico, tu pre­va­ri­ques, ell pre­va­rica, nosal­tres pre­va­ri­quem, vosal­tres pre­va­ri­queu, ells pre­va­ri­quen. Mal­grat que és un verb regu­lar, no tot­hom pot pre­va­ri­car; cal osten­tar un càrrec públic. La resta de ciu­ta­dans no podem pre­va­ri­car, perquè ens man­quen facul­tats per dic­tar ordres ofi­ci­als o sentències. Només a aquells que osten­ten auto­ri­tat i dic­ten reso­lu­ci­ons, bo i conei­xent que són injus­tes, els pot afec­tar aquesta paraula tan lletja.

És un mot que s’ha incor­po­rat al llen­guatge vehi­cu­lar. Anys enrere només en algun cas d’un jutge malin­ten­ci­o­nat es feia ser­vir aquesta expressió. Actu­al­ment, amb l’allau de notícies de fets en què s’han vist invo­lu­crats càrrecs ofi­ci­als o polítics, ha cobrat una força extra­or­dinària i temuda. L’espant que causa la pos­si­bi­li­tat de sor­tir en els papers com a sos­pitós d’haver pre­va­ri­cat, ser­veix per arru­gar les millors ini­ci­a­ti­ves. Les cor­po­ra­ci­ons locals dis­po­sen de fun­ci­o­na­ris fixos –inter­ven­tors i secre­ta­ris– que vet­llen per l’ortodòxia de les mesu­res que pre­ten­gui pren­dre un alcalde o un con­sis­tori. Tot ha de pas­sar pel sedàs de la seva suficiència legal, que recerca en les lleis i la juris­prudència qual­se­vol menció que de prop o de lluny pugui afec­tar allò que es pretén apro­var; asse­nya­lar a l’alcalde o l’alcal­dessa que s’hi juga la con­demna judi­cial, i fins i tot la pos­si­bi­li­tat d’haver de res­pon­dre amb els seus béns par­ti­cu­lars, causa efec­tes demo­li­dors. I sabem del que par­lem.

Davant d’aquest risc els càrrecs elec­tes opten per arron­sar-se, tirar enrere, i prac­ti­car allò que es diu dei­xar el tema sobre la taula. En altres parau­les: no resol­dre. Si pre­val exa­ge­ra­da­ment l’imperi de les nor­mes, causa al règim local l’efecte d’un alen­ti­ment de l’acti­vi­tat cor­po­ra­tiva. El muni­cipi és un ens com­plex on cada dia té el seu secret: les inten­ci­ons dels par­ti­cu­lars i les deci­si­ons del poder local. Des de sem­pre solia exis­tir una cor­re­lació lògica per faci­li­tar la vida als ciu­ta­dans, i per tirar enda­vant ini­ci­a­ti­ves útils. Però ara això ha can­viat, la qual cosa ha pro­vo­cat un aug­ment de la burocràcia fins a límits para­noics: qual­se­vol col·labo­ració entre el poder públic i el par­ti­cu­lar s’ha de sot­me­tre a con­curs, a sub­hasta, mal­grat que hi hagi una urgència en la rea­lit­zació.

Tal vegada els edils d’abans esta­ven fets d’una altra fusta, i ento­ma­ven les res­pon­sa­bi­li­tats, fent pre­va­ler el sen­tit comú, en lloc de tenir pre­sent un fet sem­blant que va pas­sar una vegada a Vilar de Abajo! Ara, però, la temença d’alguns polítics és la norma, i dona ales als con­tro­la­dors, que esgri­mei­xen la llei com si fos una espasa. És un dany col·late­ral con­següent de la cor­rupció.