Opinió

Tribuna

Llibertat i condició

“No podem defugir, ara com a col·lectiu, la nostra responsabilitat

En un moment cab­dal de la nos­tra història com a poble, no puc evi­tar esta­blir una relació directa entre lli­ber­tat i auto­de­ter­mi­nació. Car és aquesta última l’expressió política –plas­mada en el dret inter­na­ci­o­nal– de l’anhel d’alli­be­rar-se. No entenc l’absència en el debat d’aquesta con­dició impres­cin­di­ble a l’hora d’objec­ti­var els fets que rela­ci­o­nen el con­text polític actual amb una his­to­ri­o­gra­fia on Cata­lu­nya –i els indi­vi­dus que habi­ten el país– és con­ti­nuat objecte d’opressió.

Per tant, si hi ha una volun­tat d’inde­pendència política que es pot vehi­cu­lar a través de les idees, la idea que hau­ria d’ocu­par el cen­tre del nos­tre argu­men­tari és just el que sedi­menta i raona qual­se­vol pro­jecte d’eman­ci­pació: la lli­ber­tat d’un opres­sor –o d’una part d’aquest– com eix a l’entorn del qual es forja l’esmen­tada volun­tat que, així mateix, té en el seu revers la con­creció del lliure albir de tots i cadas­cun dels indi­vi­dus que con­fi­gu­ren l’ima­gi­nari col·lec­tiu.

Hi ha d’haver una raó de força a fi de con­so­li­dar una empresa tan com­plexa com la nos­tra. No és l’eco­no­mia. Tam­poc l’estat del benes­tar. És una raó política i àdhuc filosòfica en el con­cepte. Una abs­tracció que dibuixa un horitzó, entre la distòpia i la uto­pia. Un camí que marca un judici. Cal que aquest anhel de lli­ber­tat sigui un anhel sen­tit i com­par­tit en graus diver­sos. Alli­be­rar-se o no, de manera impe­ra­tiva, ha de ser el nucli de l’equació a resol­dre.

Per això se’n parla poc o gens. La por irra­ci­o­nal a caure en l’emo­ti­visme endogàmic ha fet molt de mal. En comp­tes d’encalçar el con­cepte i enra­o­nar-lo –donar-li una raó– amb la fina­li­tat d’intro­duir una jus­ti­fi­cada èpica de la lli­ber­tat, s’ha esco­llit un dis­curs baix en el biaix ideològic de les idees a jugar en aquest inter­canvi entre dues mane­res con­tra­po­sa­des de mirar el món, sovint hos­tils entre amb­dues: la his­pana i la medi­terrània.

He apun­tat abans que la lli­ber­tat és una con­dició impres­cin­di­ble. En un afo­risme, vaig escriure: “El pro­blema de ser lliure és que no podem dei­xar d’ésser-ho. No hi ha, en aquest sen­tit, elecció pos­si­ble.” Noció vàlida per a qual­se­vol indi­vidu que ha de pagar un preu per alli­be­rar-se cada dia. La vida és el marc d’una lluita política cons­tant. No podem defu­gir, ara com a col·lec­tiu, la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat. No hi ha marxa enrere i la por no ens pot fer caure en el parany de l’immo­bi­lisme. Comp­tat i deba­tut: “La lli­ber­tat s’arruïna si no saps ben bé què fer-ne.” Hem arri­bat lluny i ho hem fet sols. Dar­rere nos­tre, ens con­tem­pla l’estirp silent de pas­sa­des gene­ra­ci­ons. Ara només cal sal­var l’abisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia