Dret internacional

Poques hores després d’anun­ciar la data i la pre­gunta del referèndum, el pre­si­dent Puig­de­mont va dir que el procés no con­tem­plava la Cons­ti­tució, sinó el dret inter­na­ci­o­nal. Tota cons­ti­tució ho és en el temps. La rea­li­tat social a què va refe­rida està sot­mesa al canvi. Quan no es té en compte aquest canvi el con­tin­gut queda petri­fi­cat i no pot com­plir les seves fun­ci­ons. És el que li ha pas­sat a la Cons­ti­tució Espa­nyola del 1978. El PP, durant la tra­mi­tació cons­ti­tu­ent s’hi va opo­sar i quan a l’empara d’aquesta va acce­dir al poder amb vocació de per­pe­tuar-s’hi es va ado­nar que ja li anava bé i va deci­dir segres­tar-la.

El Dret Inter­na­ci­o­nal Públic és el dret apli­ca­ble a la soci­e­tat inter­na­ci­o­nal. Es com­pon del con­junt de regles que s’apli­quen als sub­jec­tes d’aquesta. En l’actu­a­li­tat s’aplica cada vegada més a les orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals. L’arti­cle 38 de la Cort Inter­na­ci­o­nal de Justícia, prin­ci­pal òrgan judi­cial de les Naci­ons Uni­des, les fun­ci­ons de la qual són resol­dre per mitjà de sentències les dis­pu­tes que li sot­me­tin els estats (pro­ce­di­ment con­tenciós) i eme­tre dictàmens o opi­ni­ons con­sul­ti­ves (pro­ce­di­ment con­sul­tiu) que li siguin plan­te­ja­des per l’assem­blea gene­ral, el con­sell de segu­re­tat, o per les agències espe­ci­a­lit­za­des auto­rit­za­des, pro­posa la tipo­lo­gia de nor­mes de dret inter­na­ci­o­nal públic següent: a) les con­ven­ci­ons inter­na­ci­o­nals, b) el cos­tum inter­na­ci­o­nal, c) els prin­ci­pis gene­rals del dret reco­ne­guts per les naci­ons civi­lit­za­des i d) les deci­si­ons judi­ci­als i la doc­trina dels publi­cis­tes més qua­li­fi­cats de les dife­rents naci­ons. Totes elles són impor­tants, espe­ci­al­ment les con­ven­ci­ons inter­na­ci­o­nals ema­na­des de les Naci­ons Uni­des. En el preàmbul de la carta fun­da­ci­o­nal s’hi diu: “Nosal­tres, els pobles de les Naci­ons Uni­des, resolts a [...] rea­fir­mar la fe en els drets fona­men­tals de l’home, en la dig­ni­tat i el valor de la per­sona humana, hem deci­dit unir els nos­tres esforços per rea­lit­zar aquests desig­nis.”

A la Carta fun­da­ci­o­nal van seguir altres docu­ments com la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans, sig­nada a París el 10 desem­bre del 1948, que pro­clama que tota per­sona té dret a la lli­ber­tat de pen­sa­ment, consciència i religió (art.18), d’opinió i expressió (art.19). O com els pac­tes inter­na­ci­o­nals rela­tius als drets civils i polítics i als drets econòmics, soci­als i cul­tu­rals –tots dos de 16 de desem­bre del 1966–, l’arti­cle 1 dels quals diu: “Tots els pobles tenen dret a l’auto­de­ter­mi­nació. En vir­tut d’aquest dret deter­mi­nen lliu­re­ment el seu esta­tut polític i pro­cu­ren també pel seu desen­vo­lu­pa­ment, econòmic, social i cul­tu­ral.”

No m’ha estat pos­si­ble saber on i en quin con­text el pre­si­dent Puig­de­mont va fer la seva pun­tu­a­lit­zació. En qual­se­vol cas, és indi­ca­tiva que el procés s’està cul­mi­nant. En rebut­jar l’apli­cació de la Cons­ti­tució Espa­nyola mani­fes­tem que volem des­con­nec­tar-nos de l’Estat espa­nyol i en invo­car l’apli­cació del dret inter­na­ci­o­nal, la ferma i il·lusi­o­nada volun­tat del poble català d’incor­po­rar-se a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal de naci­ons lliu­res i sobi­ra­nes. Tal com indi­cava Espriu, “alçat, sense repòs, per sem­pre més, ja l’amo de tot, l’únic senyor”.