La felicitat existeix

Fa uns dies, durant el lliu­ra­ment dels Pre­mis Naci­o­nals de Cul­tura, es va pro­duir un diàleg en dife­rit, sobre la feli­ci­tat, entre Vicenç Altaió, poeta i tra­fi­cant d’idees, i Albert Serra, un dels guar­do­nats. Pre­sen­tant el segon amb un comen­tari pre­en­re­gis­trat, el pri­mer va expli­car que, veient-lo un dia nedar a la platja del Llané, a Cadaqués, el cine­asta va sem­blar-li l’ós de peluix que Lorca va rega­lar a Anna Maria Dalí. Hi va afe­gir que, en acos­tar-s’hi, Serra va dir-li: “La feli­ci­tat exis­teix”. Altaió va comen­tar que va pen­sar que, a més de ser tra­pe­lla i ori­gi­nal, l’home que va con­ver­tir-lo en Casa­nova a Història de la meva mort també és sen­si­ble i emo­tiu d’aque­lla manera cata­lana, és a dir, sense que es noti gaire. Quan Albert Serra va pujar a l’esce­nari del tea­tre La Sala de Rubí, tenia un cap­te­ni­ment seriós, com és habi­tual. En tot cas, pot­ser molts espe­ra­ven que fes una de les seves decla­ra­ci­ons incendiàries. En canvi, va feli­ci­tar la resta dels pre­mi­ats per la constància i deter­mi­nació amb la qual fan el seu tre­ball i hi va afe­gir que, a més, ell actua amb prag­ma­tisme. Això perquè fa temps es va ado­nar que la vida, “tota sola”, no té cap sen­tit, però que, amb el fil­tre de les arts o de la cul­tura, es trans­forma màgica­ment en alguna cosa més interes­sant, rica, com­plexa i fins i tot molt més diver­tida. De fet, Serra sem­pre diu que fa cinema amb una sèrie de gent (als quals va expres­sar el seu agraïment) per subli­mar la vida i fer-la més diver­tida. És així que, com qui no vol la cosa, un va recor­dar-li la feli­ci­tat que sent en con­tacte amb l’aigua del mar (i això és natu­ra­lesa) i l’altre va repli­car-lo apel·lant al gaudi que pro­cura la cul­tura. Una recon­ci­li­ació gens ali­ena a la bellesa, que, segons la cita de Stend­hal amb la qual va aca­bar el dis­curs de Serra, és la pro­mesa de la feli­ci­tat, que, cer­ta­ment, també exis­teix.