Orgull funest

En l’esta­blish­ment espa­nyol (hete­ro­geni con­glo­me­rat d’interes­sos), hi con­flu­ei­xen els diri­gents dels par­tits polítics històrics (C’s i Pode­mos mal­den per ser-hi). També en for­men part els mem­bres del poder judi­cial (jut­ges, fis­cals i advo­cats de l’Estat), així com els alts diri­gents de les enti­tats finan­ce­res, de les grans empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals, de la patro­nal i dels mit­jans audi­o­vi­su­als al ser­vei del PP, car el seu objec­tiu és bene­fi­ciar-se, sigui com sigui, de les pre­ben­des que com­porta for­mar-ne part, car saben que, sovint, ha tin­gut i té més influència i poder per gover­nar el país que el mateix govern de torn. A aquesta mena d’olla, on s’hi bullen les grans cor­rup­te­les que tots conei­xem, menys deter­mi­nats jut­ges i fis­cals, se li podria apli­car aque­lla sentència del pro­feta Isaïes: “Us heu fet insen­si­bles al cor d’aquest poble!”

La pauta d’actu­ació de l’esta­blish­ment no ha variat des de l’època feu­dal, quan el que en el seu moment asso­lia o asso­leix més poder, deter­mina com i de quina manera vol exe­cu­tar-lo i la resta, mal­grat unes pun­tu­als dis­crepàncies, més estratègiques que reals, feien i fan allò que se’ls imposa. Així és com, des de sem­pre, s’ha exer­cit el poder a la capi­tal de l’altiplà cas­tellà. Els és indi­fe­rent ser un dels països més cor­rup­tes (com aca­bem de veure a TV3, a Les cla­ve­gue­res de l’Estat). Mai, però, els seus hidal­gos fan autocrítica de la seva anti­de­mocràtica manera de fer (no els cal...), ni de les nefas­tes con­seqüències que els ha com­por­tat la seva funesta gestió del poc que els resta de l’immens imperi del pas­sat, ja que deter­mi­nats jut­ges no hi veuen cap causa que atempti con­tra la majo­ria dels ciu­ta­dans (?).

El seu cap­te­ni­ment és molt pri­mari: exer­cir la força i der­ro­tar l’ene­mic, car el seu orgull els impe­deix tenir-ne un altre. Pre­fe­rei­xen per­dre que pac­tar. El con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya (el que ells ano­me­nen l’“Ope­ración Cataluña”) no el podran diri­mir bèl·lica­ment. Tam­poc, si fos­sin demòcra­tes, podrien fer ser­vir la força bruta que uti­lit­zen dia sí dia també. Con­següent­ment, la con­fron­tació defi­ni­tiva tindrà simi­li­tuds amb aque­lla bíblica entre David i Goliat, on l’estratègia i la intel·ligència foren cab­dals i, a ben segur, també ho seran enfront l’Espa­nya que mal­grat els con­sells que li han arri­bat d’arreu del món, no ha vol­gut ni dia­lo­gar ni pac­tar.

En aquest estrany tau­ler d’escacs, on ja es desen­vo­lupa la par­tida del referèndum de l’1 d’octu­bre, serà trans­cen­den­tal i deter­mi­nant la mobi­lit­zació mas­siva de la ciu­ta­da­nia si volem alli­be­rar-nos per sem­pre de la despòtica i malèfica manera que tenen els gover­nants de la capi­tal d’enten­dre la democràcia; al con­trari, ens toca­ria seguir sent el seu sac dels cops.