Cliqueu a l’enllaç

Fa pocs dies una amiga em comen­tava que havia dei­xat de seguir un per­fil a Face­book després que s’hagués sen­tit per­so­nal­ment insul­tada per una pràctica d’allò que se’n diu pes­ca­clics, i que molts segu­ra­ment conei­xe­ran per la seva versió anglesa de click­bait. Es tracta de fer ser­vir un esquer (molt sovint exa­ge­rat, i de vega­des ja direc­ta­ment fals) per acon­se­guir que el lec­tor no pugui resis­tir-se a fer clic a l’enllaç. Tant és si el resul­tat del que tro­ba­rem a l’altra banda del nave­ga­dor ens satisfà o no, el que interessa a qui opta per aquesta pràctica és sumar una nova visita.

La decisió d’aquesta amiga és segu­ra­ment insig­ni­fi­cant davant dels cen­te­nars de milers de segui­dors de què fa gala el per­fil en qüestió, però em va fer refle­xi­o­nar de com ha can­viat la visió d’aquells que ens dedi­quem a expli­car coses fent ser­vir l’escrip­tura. Perquè segu­ra­ment hi va haver un moment en què valoràvem aquell orgull de la feina ben feta i ens era igual no estar al cap­da­munt del rànquing de visi­tes, però un sol cop d’ull a qual­se­vol xarxa social ens indica que aquesta acti­tud ja ha pas­sat de moda. I pot­ser diu molt de la fra­gi­li­tat d’una soci­e­tat quan pre­fe­rim viure en la ficció d’unes xifres de visi­tants ple­nes de lec­tors indig­nats o que pot­ser ens van dei­xar de lle­gir a la pri­mera línia, men­tre col·lec­ci­o­nem “m’agra­des” d’Ins­ta­gram per aque­lles imat­ges per­fec­tes amb què tapem la nos­tra bor­rosa vida real.