El meteorit fugaç

“Levántese el acu­sado. ¿Tiene algo que decir?” “Solo digo que soy ino­cente”. “Visto para sen­ten­cia; desa­lo­jen la sala”. Cop de maça i fora tot­hom. En el meu temps d’estu­di­ant, assis­tia a judi­cis a la Casa Pas­tors –lla­vors era l’audiència– i m’asseia entre el públic. Admi­rava les peces oratòries que en el procés final del judici pero­ra­ven tant l’advo­cat acu­sa­dor, el fis­cal, com la defensa. Solien ser bri­llantíssi­mes, i no em veia en el paper del jutge que havia de dic­tar sentència, ja que cada part sem­blava pos­seir la raó. En aque­lla època –anys cin­quanta del segle pas­sat– s’apli­cava la pena de mort, la qual cosa feia que les cau­ses per assas­si­nat fos­sin d’una gra­ve­tat extrema. Solien assis­tir-hi entre el públic les espo­ses dels advo­cats, per tal d’escol­tar els seus marits. Després, acu­sa­dors i defen­sors feien ple­gats el ver­mut a la Ram­bla, i sem­bla­ven amics de tota la vida, fet que, fran­ca­ment, em dei­xava des­con­cer­tat. Els havia sen­tit, d’ama­gat, fer broma sobre el pobre acu­sat... I li anava la vida!

Ara he tor­nat a la Casa Pas­tors, no una vegada, sinó qua­tre, acom­pa­nyant dife­rents nets menors d’edat. Els he vol­gut ense­nyar, abans de tot, aque­lles sales de l’audiència i els antics des­pat­xos dels jut­ges. No hem pogut anar a baix, als cala­bos­sos on es cus­to­di­ava els encau­sats, perquè no són visi­ta­bles. També és un goig visi­tar l’inte­rior d’una de les tor­res de Sobre­por­tes, que acu­mula tanta història. Cal que les noves gene­ra­ci­ons encara en edat impúber ho cone­guin. El més impor­tant, però, és veure l’expo­sició sobre Fidel Agui­lar, el mete­o­rit fugaç, que va morir als 22 anys, dei­xant tant d’art acu­mu­lat en una existència tan curta. Ara que les noves gene­ra­ci­ons sem­pre pen­sen que encara són massa joves per fer res de bo, Fidel Agui­lar és un exem­ple de com no s’ha de mal­gas­tar els anys de joven­tut.

I cada vegada hem sor­tit entu­si­as­mats d’Eva Vàzquez, comissària de l’expo­sició, per l’immens tre­ball de reco­llir ori­gi­nals dis­per­sos, clas­si­fi­car-los i posar-los a l’abast del públic, així com edi­tar un dels millors catàlegs d’expo­sició que hem cone­gut. Gràcies a la seva empenta i conei­xe­ment, que­darà un record ines­bor­ra­ble de Fidel Agui­lar. Llàstima –tot s’ha de dir– de la poca assistència de giro­nins a l’expo­sició. Només qua­tre turis­tes roma­nien per les sales, tan­tes vega­des com hi hem anat. Els giro­nins no “per­dem el temps” veient museus ni expo­si­ci­ons. És lamen­ta­ble el poc interès demos­trat. Només alguns lle­tra­fe­rits, que apro­fi­ten per fer-hi objec­ci­ons. Pot­ser el lloc era ina­de­quat, però quan es gas­tin qua­tre mili­ons per fer-hi un museu d’art modern i con­tem­po­rani res no serà el mateix. Es perdrà l’essència d’aquell antic palau, tants anys dedi­cat a impar­tir justícia.