Més veritat

Quan invo­quen el mot post­ve­ri­tat es refe­rei­xen ras i curt a la men­tida, vici que empas­tifa la política i el peri­o­disme. És una paraula eixida de les cla­ve­gue­res de Trump i de gent com ell que també tenim aquí. Segles abans de néixer la premsa, Ciceró adver­tia que el pri­mer deure d’un his­to­ri­a­dor és “no gosar dir res de fals”. El nos­tre Ramon Llull en el Lli­bre de vir­tuts e de pecats qua­li­ficà la men­tida de “pecat de la llen­gua”. El 1690, l’autor de la pri­mera tesi doc­to­ral sobre peri­o­disme, Tobias Peu­cer, cele­brava l’apa­rició dels pri­mers dia­ris com un remei con­tra la poca cura en la veri­tat que hi havia a les històries anti­gues i a les cròniques monàsti­ques medi­e­vals. Quin­tilià havia dit que els grecs es pre­nien tan­tes llicències en escriure història com en escriure poe­sia. En un congrés cele­brat aquest estiu a Elx el pro­fes­sor Fran­cisco Esteve ens va reve­lar l’obra periodística de Miguel Hernández. En una crònica envi­ada des del front el maig del 1937 aquell poeta ala­cantí decla­rava així la guerra a la men­tida: “Me irrita la fal­se­dad, mala hierba abun­dante entre los peri­o­dis­tas, acos­tum­bra­dos a con­tar suce­sos no suce­di­dos o suce­di­dos de otra manera”. Això que ara els extra­va­gants ano­me­nen post­ve­ri­tat és tan vell com anar a peu. Cons­ta­tar-ho no ha d’excu­sar-nos de tole­rar la men­tida, però tam­poc d’ama­gar la rea­li­tat. Ciceró, Peu­cer i Miguel Hernández també exhor­ta­ven que no ens man­qui coratge per comu­ni­car res que sigui ver. Que no ens atu­rin ni la por ni la man­dra.