Un deure dels museus

“Els museus han de ser llocs vius, de par­ti­ci­pació i debat, i no sim­ples màqui­nes de clas­si­fi­car, con­te­ni­dors o magat­zems d’obres.” La frase és de Pepe Serra, direc­tor del MNAC, però segur que la subs­cri­uen la majo­ria de res­pon­sa­bles de museus. Més o menys tot­hom té clar que les ins­ti­tu­ci­ons artísti­ques han de can­viar de men­ta­li­tat si de veri­tat volen estar a prop de la ciu­ta­da­nia i si volen anar més enllà de l’entre­te­ni­ment. No n’hi ha prou, amb bones inten­ci­ons. Els atemp­tats a Bar­ce­lona i a Cam­brils hau­rien de ser aquest curs mate­rial sen­si­ble a ana­lit­zar als equi­pa­ments de capçalera, tenint com tenim una Vir­reina en plena Ram­bla o un Macba amb les mans bre­ga­des en con­flic­tes polítics i soci­als de mig pla­neta. “Hauríem de poder par­lar amb la com­ple­xi­tat que demana la situ­ació. I amb l’art podem també no par­lar, inten­tar inves­ti­gar-nos, inten­tar pre­gun­tar-nos el que ens hem de pre­gun­tar. I com­par­tir”, em deia un cone­gut crític d’art amb la seva luci­desa habi­tual, inquiet, com jo, per si els museus esta­ran a hores d’ara modi­fi­cant les seves pro­gra­ma­ci­ons per enca­bir aquest debat tan neces­sari que, sense estridències ni ins­tru­men­ta­lit­za­ci­ons, només pot ofe­rir la mirada neta del món de la cul­tura. L’endemà mateix de la mas­sa­cre els museus ja s’hau­rien d’haver d’acti­vat. De moment, negui­teja el seu silenci. O és que ens resig­na­rem al soroll de les xar­xes soci­als i dels xous tele­vi­sius?