Botiflers i botifleres

Con­fesso que és aquesta la pri­mera vegada que escric boti­fler també en femení. És curiós que no hagués tin­gut mai neces­si­tat de fer-ho. Ara, però, resulta indis­pen­sa­ble. Malau­ra­da­ment és una paraula de gran prosàpia en la llen­gua cata­lana. El dic­ci­o­nari de l’IEC (edició del 2007), que és per a mi la bíblia pel que fa a la llen­gua, li assigna exac­ta­ment els matei­xos sig­ni­fi­cats que li donà l’obra del mes­tre Pom­peu Fabra des de la seva pri­mera edició del 1932. Què hi farem? Vol dir que no deixa de tenir vigència. Que digui que és “el que té les gal­tes molt gros­ses” no pre­o­cupa gaire. Pot ser que li vin­gui a algú de mena o que li agradi men­jar més del compte... També es parla de “pre­su­mit i arro­gant”. Això tam­poc molesta gaire. Però igual­ment espe­ci­fica que era el que se’ls deia durant la guerra de Suc­cessió als par­ti­da­ris de Felip V. Aquí la cosa es torna espessa, ja que ara només cal afe­gir-li un I per tal que encaixi per­fec­ta­ment amb la situ­ació que ara vivim. Final­ment, la que resulta més dolo­rosa és l’última accepció: “El que col·labora amb els ene­mics de la seva terra.” Quina angúnia que, en aquest sen­tit, la paraula s’hagi de seguir uti­lit­zant. El que em crida l’atenció és que els dic­ci­o­na­ris no afe­gei­xin a les defi­ni­ci­ons tan des­a­gra­da­bles el voca­ble que més escau: traïdor. Doncs bé, hem de lamen­tar que boti­flers o boti­fle­res, és a dir, traïdors o traïdores, aixe­quin també el cap en la situ­ació actual.

Hi ha gent, cata­lans que em pen­sava que ho eren de debò, que ens han enga­nyat. A l’hora de la veri­tat, quan han d’ense­nyar de què estan fets els homes i les dones, sen­zi­lla­ment han cer­cat qual­se­vol excusa lega­lista per pas­sar-se al cos­tat de Felip, V o VI, tant li fa. Quina ver­go­nya! Després de tants anys de sot­me­ti­ment. Després de tot el que han per­ju­di­cat, menys­preat i cri­ti­cat, ara que s’obre la pos­si­bi­li­tat d’aixe­car el cap i de poder-se cons­truir un futur molt millor, resulta que es pas­sen al cos­tat dels ene­mics per­ma­nents i cons­tants de Cata­lu­nya. Recordo que a Cara­cas, poc abans de morir l’any 1985, Miguel Otero Silva, aquell gran escrip­tor veneçolà, l’única vegada que vaig par­lar amb ell, havent demos­trat una i mil vega­des la seva sim­pa­tia per Cata­lu­nya, em pre­guntà amb tot el dret: “Fins quan resis­ti­ran els cata­lans l’oprobi de la domi­nació?” “Vostè pot­ser ja no ho veurà –li vaig dir, men­tre em sig­nava aquell qua­dern titu­lat Sobre Cataluña y los cata­la­nes, que tant va per­se­guir el fran­quisme–, però tinc l’espe­rança que jo sí.”

Afor­tu­na­da­ment, encara que n’hi ha alguns de molt asse­nya­lats, els boti­flers són molts menys dels que els ene­mics espe­ra­ven; per això estan tan des­es­pe­rats i, d’acord amb els prin­ci­pis fona­men­tals del fran­quisme, han deci­dit opo­sar la força als vots. Però, encara que hi hagi espur­nes, no són pas temps favo­ra­bles per a un règim tota­li­tari com el que els agra­da­ria impo­sar. Encara fal­ten uns dies i la dar­rera Diada va mos­trar que la força del poble català és major que mai. Espero que alguns boti­flers encara rec­ti­fi­ca­ran si els queda un xic de dig­ni­tat.